Viatge a l'origen de la Terra (I)

Gràcia des de l’exili

La contra

L'erupció a Geldingadalur, el migida del 21 de març
L'erupció a Geldingadalur, el migida del 21 de març | Èric Lluent

Rebo un missatge al telèfon amb una fotografia borrosa de Reykjavík de nit amb el cel de color vermell. “Ha començat l’erupció volcànica!”. Penso que és una conya, però agafo la càmera, el trípode, les claus del cotxe i surto corrents cap a la platja d’Skerjafjörður. A l’altra banda del fiord, tot just al darrera de Kópavogur, a la dreta del volcà Keilir, el cel ha enrogit. Són quarts de dotze del 19 de març de 2021.

M’encenc una cigarreta i admiro la bellesa d’una llum que té una intensitat semblant a la d’una aurora boreal. El magma que feia mesos que sacsejava la terra a Reykjanes ja ha arribat a la superfície. Em fascina pensar que sóc a tan sols trenta-cinc quilòmetres d’una erupció volcànica. Hi anem? Quan? Com? Cal esperar. L’endemà a primera hora, sortim amb el cotxe cap a la zona. Les autoritats informen que les carreteres per arribar al lloc de l’erupció han estat tancades, però sobre el terreny no ens trobem amb cap cartell ni control viari que així ho indiqui. Abans d’arribar a les corbes del llac de Kleifarvatn girem cua, no fos cas que ens hi apropessim massa i acabéssim sortint a la la portada del Morgunblaðið.

Fa més de tres hores que caminem i, de sobte, observo un tros de lava, viscós, flonjo, flexible, d’un taronja encès i lluent, que salta una mica per sobre la línia de l’horitzó. Em commoc. Sé que aquella forma i aquell color, que aquell instant, quedarà al record personal per sempre més

Enregistro un vídeo a uns deu quilòmetres de la lava i escric la crònica de la nit anterior per a La Vanguardia, mentre alguns islandesos comencen a compartir fotografies del volcà a les xarxes. Uns pocs hi han anat a peu i ningú els ha aturat. Sembla que apropar-se al volcà no està prohibit i la idea d’anar-hi és molt temptadora però arriscada. Quan fa vint-i-quatre hores que s’ha iniciat l’erupció, circulen els primers mapes amb indicacions rudimentàries per arribar a la vall de Geldingadalur.

El dia 21 de març, a les set del matí, surto de Reykjavík amb en Christian, un noi de Cornellà que passa els hiverns a la capital i que els estius fa temporada a la llacuna glacial Jökulsárlón. Acostumats tots dos a les grans masses de gel del sud de l’illa, volem ser testimonis del que entenem com una oportunitat única, irrepetible: veure amb els propis ulls l’origen de la Terra. De camí a Reykjanes, xerrem sobre els riscos de l’aventura i sobre les rutes que sembla que duen fins al volcà. Som conscients del perill de visitar una erupció volcànica, un terreny inestable, que pot esquerdar-se en qualsevol moment, però el ‘no’ no és una opció. Pel que fa al camí, pensem que el millor és deixar el vehicle prop de la llacuna Bláa Lónið i, des d’allà, avançar en línia recta en direcció est, superant tots els obstacles geogràfics, fins arribar a l’indret.

Trepitgem fort sobre camps de lava formats fa milers d’anys i se’ns torcen els turmells cada vegada que ens distreiem amb l’horitzó i errem el pas. Cal concentració i precisió a cada passa per evitar la molsa. Les muntanyes de Reykjanes són cúmuls de sorra de tons ocre i marronosos i franges d’un gris fosc i cendrós. El vent de sud ens arriba per la dreta i després d’una estona sense el casquet protegint-me les orelles, sento fiblades al timpà. Hem caminat una hora i mitja i ara ens trobem als peus d’una muntanya. Observem el vessant i estudiem la ruta. Massa pendent pel nostre gust, però fem via. La pujada és molt dura i, per això, pensem que en arribar a dalt la Natura ens compensarà amb una panoràmica espectacular del volcà en erupció.

A la Natura, és clar, tant li fa el nostre desig. Allà hi ha una vall i una nova vessant que duu fins a una plana elevada que ens sembla infinita. Ni rastre del volcà. Esbufego mentre me n'adono que l’ampolla d’aigua és quasi buida. Els turmells ens trontollen cada cop més, però ja albirem un fil de fum. Fa més de tres hores que caminem i, de sobte, observo un tros lava, viscós, flonjo, flexible, d’un taronja encès i lluent, que salta una mica per sobre la línia de l’horitzó. Em commoc. Sé que  aquella forma i aquell color, que aquell instant, quedarà al record personal per sempre més. Som a les portes de Geldingadalur.