La història del cotxe bomba... del passeig de Gràcia

'El Negre de Gràcia', còmplice en el primer atemptat de la història amb aquest mètode

Societat

Una imatge del carrer Aragó a l'altura de Rambla Catalunya
Una imatge del carrer Aragó a l'altura de Rambla Catalunya | A.B.

"El domingo por la mañana, mientras la inmensa mayoría de la población se había congregado en el paseo de Gracia para presenciar y asociarse al hermoso acto de ciudadanía realizado por los somatenes, unos individuos de criminales y feroces instintos, de una perversidad inconcebible, fraguaron un plan que de realizarse hubiera causado innumerables víctimas y dado un día de luto a nuestra capital.” Amb aquestes paraules, La Vanguardia obria la secció La situación actual el 26 d’abril de 1921. De quins fets es parlava? 

L'historiador nord-americà Mike Davis fixa els fets del 1921 a Barcelona com el primer cas documentat

Segons la nota del govern civil en què es basava la informació, el diumenge 24 d’abril al matí uns individus havien agafat un taxi a la plaça de Catalunya, amb matrícula 856-B i conduït per Miquel Roca Carreras, per anar a Sant Feliu de Llobregat. De tornada amb el vehicle, els quatre homes i la dona que hi anaven van dir al xofer que s’aturés a Pedralbes i, sense temps de reacció, li van disparar uns quants trets i el van deixar malferit. 

Tres dels ocupants van conduir el cotxe fins al passeig de Gràcia amb Diagonal, on una gentada assistia a la festa del Sometent. Era previst que l’acte fos presidit pel governador civil Severiano Martínez Anido i pel cap de la policia Miguel Arlegui, responsables de l’aplicació de la llei de fugues i de l’organització dels pistolers de la patronal contra els sindicats obrers. La intenció era arribar a tota velocitat fins a la comitiva i encastar-hi el vehicle, carregat amb una bomba de gran potència. 

Però la forta presència de forces de l’ordre els va impedir d’acostar-s’hi i van optar per voltar pels carrers de Gràcia abans de baixar Rambla de Catalunya avall fins a la cruïlla amb Aragó, on es van aturar. Convençuts de la dificultat d’accedir al passeig, van improvisar un pla B: encendre la metxa de l’artefacte (un recipient de bronze amb dinamita i metralla) i engegar el taxi perquè, tot sol, avancés cap al passeig de Gràcia. La bomba, defectuosa, no va esclatar, però va produir un incendi al vehicle que va ser sufocat pels vianants i vigilants que hi havia pel carrer. 

Sobre els enigmàtics autors d’aquell intent d’assassinat i atemptat no se’n va saber res fins al cap d’una setmana, quan una explosió fortuïta va ensorrar bona part de l’edifici que hi havia al carrer Toledo, 10, a la Bordeta. Entre les cinc víctimes mortals, hi van trobar la cosidora Roser Benavent, una fervent anarcosindicalista implicada en la lluita clandestina contra els pistolers del sindicat lliure. Les autoritats es van convèncer de dues coses, aquell 2 de maig a Sants: que al segon pis de l’immoble, un grup d’acció hi fabricava bombes; i que els seus membres tenien relació amb l’atac frustrat de la festa del Sometent. I els investigadors van començar a estirar fils. El dia 15 de maig, l’endemà de rebre l’alta el xofer a l’Hospital Clínic, va ser arrestat Ferran Sánchez Raja, el Negre de Gràcia: “Está considerado como peligroso sindicalista de acción y pertenecía actualmente al Comité pro presos. Antes había estado detenido por coacciones”, en deia La Vanguardia. I el 25 de juny va caure Pere Vandellós Romero arran d’un atracament amb trets a la Sagrera. La policia ja el buscava per la presumpta implicació en l’explosió del carrer de Toledo i pels fets del passeig de Gràcia. 

Poques hores després d’aquella detenció, el mateix diari relatava: “Algún tiempo después de la detención, la guardia civil del cuartel de Consejo de Ciento comunicó al gobierno civil que al ser conducido por uno pareja Pedro Vandellós al Palacio de Justicia, al pasar por la carretera de la Verneda, frente a la fábrica La Esperanza, rompió las ligaduras que le sujetaban las manos y a todo correr emprendió la fuga. La pareja le dio el alto y como no se detuviese hizo fuego contra él, alcanzándole un balazo en la nuca y otro en la espalda, heridas que le causaron la muerte.” Un mort més, doncs, en la macabra estadística de la llei de fugues. Al comunicat oficial les autoritats asseguraven que Vandellós “era el principal i quasi únic mantenidor del sindicalisme a Barcelona” i que hauria participat en un atemptat recent contra l’alcalde Antonio Martínez Domingo i en la fabricació de bombes al pis de la Bordeta, a més de ser probablement la persona que va lliurar la bomba del taxi a Joan Baptista Acher Peiró, el Poeta. Aquest últim, per cert, en realitat era el conegut dibuixant Alfons Vila Franquesa, Shum, que havia patit les conseqüències de l’explosió del 2 de maig i es trobava engarjolat des de feia dies. 

La cadena de detencions i delacions no es va aturar i al final de juliol va ser interceptada al Portús, de camí cap a Perpinyà, Roser Segarra Travé, amant d’un altre dels detinguts, Joan Elias Saturnino, el Chispa. En l’interrogatori, la noia va admetre que era al taxi el dia de l’atemptat frustrat amb Vandellós, el Chispa, el Poeta, el Negre de Gràcia i un altre home a qui deien el Mula (Vicent Pérez Bichet). També va cantar que “el Poeta, después de haber intentado asesinar al chofer, fué el que condujo el automóvil hasta la Rambla de Cataluña, con intención de lanzarlo a toda velocidad y sin guía hacia el Paseo de Gracia, para que, al chocar con algún árbol o poyo, estallara la bomba que iba en el vehículo”. I va aprofitar l’avinentesa per espolsar-se responsabilitats: “Ha agregado que ella era enemiga de usar procedimientos violentos, pero que sus compañeros la amenazaron repetidas veces, por oponerse a secundar sus planes. Así ocurrió el día que intentaron asesinar al chofer Roca.” La fiscalia va comprar el relat i va presentar càrrecs per “assassinat frustrat amb traïdoria” al Poeta i per un “delicte d’atemptat contra les persones i coses per mitjà d’explosius” a tots els processats tret del Negre de Gràcia, a qui sols va considerar còmplice, i del Mula, no localitzat. La vista a la secció segona de l’Audiència Provincial va quedar fixada per al 3 i 4 de juliol del 1922, però després de tres ajornaments no es va celebrar fins a l’octubre. La Vanguardia, el dia 15, dedicava un extens relat d’aquella “causa sensacional” vinculada a “atemptats socials”. 

Després de dos dies, el jurat va anunciar les condemnes en una llarga sessió en què “menudearon los incidentes promovidos por los letrados defensores de el Poeta y Juan Elias Saturnino”. El primer, Joan Baptista Archer Peiró, de 23 anys, va ser condemnat a la pena capital per fabricació i col·locació d’explosius, i a 12 anys i un dia de cadena temporal per assassinat frustrat. El segon, també 23 anys, va ser condemnat pel primer delicte a cadena perpètua i a sis anys i un dia de presidi major com a còmplice d’assassinat. Tots dos van denunciar al tribunal que la policia els havia pressionat. Quant a Ferran Sánchez Raja, de 30 anys, com a còmplice del delicte d’explosius se li van imposar 12 anys i un dia. En el seu cas, no va rebre pressions: “Afirma que la policía le ofreció dinero y pasaportes para que se marchara después de declararse autor del delito y acusar a los restantes acusados.” I Roser Segarra, de 24 anys, va ser absolta i va quedar en llibertat. Una llibertat, val a dir, que van recuperar tots els condemnats, inclòs el Poeta, arran de la proclamació de la República, deu anys exactes després d’un atemptat frustrat que, tot i passar força inadvertit a l’època, és considerat per l’historiador nord-americà Mike Davis el primer cas documentat de cotxe bomba. 

Martí Crespo

Portada del llibre 'Petite histoire de la voiture piegée, de l'historiador Mike Davis