Viatge a l'origen de la Terra (i II)

Gràcia des de l'exili

per Èric Lluent

La contra

Curiosos davant l'erupció a Geldingadalur
Curiosos davant l'erupció a Geldingadalur | Èric Lluent

El con volcànic és davant dels nostres ulls, a mig quilòmetre de distància, a la part sud de la vall de Geldingadalur. Em sorprèn la intensitat del color taronja que salta cel amunt. Ho comparo instintivament amb les aurores boreals, que sempre es mostren més verdes o més vermelles a les fotografies que no pas a la vida real. En el cas de l’erupció que observem, és ben bé el contrari. Cap de les imatges que capto amb la càmera és capaç de representar la lluentor d’aquella massa que bull.

El brunzit dels drons, que fan vertiginoses passades per sobre del cràter, crea un ambient futurista, psicodèlic, que contrasta amb un fenomen natural que et situa en l’origen, en el passat. Passem hores mirant la meravella del naixement d’aquest paisatge nou, inèdit

En un primer moment, comentem amb en Christian de no apropar-nos tant al volcà com els quatre o cinc centenars de persones que són a tocar de la llengua de lava. Esgotats com estem, ens crida l’atenció que tota aquella gentada hagi fet el mateix camí que nosaltres. Al cap de poca estona descobrim que la ruta sud, des d’on arriba un formigueig permanent d’excursionistes, és molt més senzilla que la que hem escollit, fruit de les presses i d’un mal consell. Tanmateix, el més important és que hem arribat i que l’erupció continua activa.

A mesura que descendim camp a través per una vessant molsosa, podem percebre el so de la lava solidificada, que es trenca en els extrems pels corrents de magma intern. Tot fumeja i aquell volum rocós sembla que estigui viu, que respiri, com un drac de llegenda. Fa menys de dos dies que s’ha obert la terra a la península de Reykjanes per primera vegada en gairebé vuit segles i ja es pot distingir perfectament la forma cònica al voltant de la xemeneia del volcà. L’energia del fenomen ens imanta i no podem evitar continuar avançant cap a l’erupció.

Ara som a poques desenes de metres de la lava i a un centenar del cràter, d’on vessen glops de magma a cada instant. En aquell punt la temperatura incrementa de forma sobtada. És una calor pesada, que t’envolta sense matisos, com els migdies de l’agost cordovès. És difícil descriure l’olor d’un volcà, que no és pas com la d’un incendi forestal, sinó més aviat com la del vidre o el metall fos. El mineral en estat líquid circula fins que es forma una mena de quall a la capa superior, que sota la llum del sol es torna d’un color gris clar i elèctric.

Tot el magma que ens havia fet tremolar durant mesos -aquells terratrèmols que us comentava en articles anteriors- s’allibera ara a un ritme constant. Els veïns de Grindavík, la població més propera al volcà, respiren tranquils. Ja s’han acabat els sismes i s’ha descartat que, de moment, la lava pugui afectar el seu poble o infraestructures properes. L’ambient a Galdingadalur és festiu. Malgrat viure en una illa volcànica, la majoria d’islandesos no han presenciat mai una erupció, ja que la majoria ocorren al sud i sud-est de l’illa i no tenen les característiques adequades per apropar-s’hi gaire.

La majoria de gent ha pujat a peu, però hi ha qui ha fet l’ascensió en bicicleta i altres hi han anat amb el gos. Hi ha qui fa salsitxes i ous ferrats sobre els marges de la lava encara calenta, i hi ha qui col·lecciona roques que fa poques hores encara eren magma al ventre de la Terra. El brunzit dels drons, que fan vertiginoses passades per sobre del cràter, crea un ambient futurista, psiquedèlic, que contrasta amb un fenomen natural que et situa en l’origen, en el passat. Passem tres o quatre hores mirant la meravella del naixement d’aquest paisatge nou, inèdit. I allà, en silenci, penso que és curiós que un racó d’aquest planeta hagi decidit regenerar-se tan a prop de casa, ara que sóc tan lluny de la casa de veritat. Jo, que de petit ja havia acceptat que el més semblant a una erupció volcànica que mai veuria seria el correfoc de Festa Major o els contenidors cremant a Luis Antúnez. I també penso que quin privilegi i que, malgrat tot, a vegades, la vida en aquest món és apassionant.