Clandestinitat oficial

Gràcia Escapulada

per Albert Benet

La contra

La plantilla del CE Europa a la recepció de l'Ajuntament de Gràcia el passat 14 de maig
La plantilla del CE Europa a la recepció de l'Ajuntament de Gràcia el passat 14 de maig

Divendres 14 de maig. Toquen tres quarts de sis de la tarda. La plaça de la Vila és plena de vida. Les taules dels bars són totes ocupades. Via fora! Adéu mascaretes! La gent té ganes de gaudir del lleure recuperat i el bon temps emergent. Una imatge, però, que pot indignar el personal sanitari que ha vist la mort de prop el darrer any i mig. És el reflex d’una societat contradictòria: vol i dol. Al peu del campanar, grupets de nois juguen a futbol mentre els pares xerren asseguts als bancs o al terra. Cap d’aquests vailets vesteix la samarreta escapulada, tot i que l’equip del seu poble s’ha proclamat campió de lliga. No em sorprèn gota. És la normalitat de sempre. Voldria que la nova fos més propera a l’Europa però és com és. La propaganda oficialista queda en evidència, un cop més. No he vist cap bandera de l’Europa en cap balcó del carrer Gran, des dels Josepets fins a l’antiga plaça d’Orient. La primera que trobo llueix a l’ajuntament gracienc, que els mateixos polítics locals redueixen a seu del districte. L’han penjada a corre-cuita perquè avui reben la plantilla europeista. Trobo a faltar una pancarta de felicitació als campions, com veuríem a qualsevol altre poble o ciutat. Però Gràcia fa més d’un segle que no és independent, ja ho sé. I ningú ha pensat que es podria celebrar el bicentenari del primer consistori segregat, que va encapçalar el batlle Josep Tuset. Ai Manel baixa!

La recepció municipal acaba com ha començat: amb un aire de semiclandestinitat que m’entristeix. Els jugadors i el cos tècnic sense que ningú no els aclami

He arribat d’hora per poder fer un cafè al bar Las Euras, cap i casal del Club Deportiu Europa durant dues dècades (del 1931 al 1951). Hi entro amb en Jordi Vela. En aquest local històric, els Vieta, Sugot, Bernat, Saló, Planas, Vila, Bordoy (i altres socis) van preservar l’essència de l’entitat més emblemàtica del futbol gracienc. El gerent europeista i jo recordem aquell passat mentre especulem sobre el futur. Malauradament res recorda el passat europeista d’aquest establiment. Un oblit que els propietaris del bar podrien esmenar bo i penjant alguna imatge dels equips i les directives dels anys 30 i 40. I completar-la amb una foto dels campions actuals. La fredor del bar es trasllada a la sala de plens de l’ajuntament gracienc. La bona predisposició de la conductora de l’acte, la consellera d’Esports Mercè Saltor (PSC) no evita que la recepció esdevingui tèbia i avorrida. Li manca la passió i ritme i contrasta amb les emocions viscudes al Nou Sardenya uns dies abans. Els parlaments no transmeten ni energia ni il·lusió. L’ensopiment és evident. Quatre tòpics, algun lapsus i avall, que és divendres i s’acosta el cap de setmana. Ni intercanvi de regals ni brindis. Potser el Procicat ho va prohibir bo i pensant que els representants de l’Europa regalarien un tros de gespa al regidor Badia i que ell correspondria entregant-los les claus del camp de l’Àliga. Res. Ni una samarreta de 5 euros per als edils del poble ni cap souvenir gracienc per al museu del club. Oblit incomprensible per a les dues parts malgrat les diferències que puguin existir entre el govern local (BComú i PSC) i junta de l’Europa arran de la negativa municipal a substituir tota la gespa del Sardenya.

La recepció municipal acaba com ha començat: amb un aire de semiclandestinitat que m’entristeix. Els jugadors i el cos tècnic sense que ningú no els aclami. La vida gracienca segueix el seu curs. Si mai tornem a la Segona Divisió espanyola, espero que la festa sigui completa sense restriccions sanitàries ni conveniències polítiques. Somio veure la plaça plena de gom a gom de seguidors europeistes procedents de tots els barris. De moment, el campionat de lliga aconseguit enguany i la llavor que estan sembrant els directius nous procedents de la penya Eskapulats (que hauran de ser ratificats per l’assemblea del club) portaran més socis al camp la temporada vinent. Si l’equip manté la categoria nova podrem començar a pensar en objectius més ambiciosos. Si no ho fa, la història es repetirà i el Sardenya seguirà essent el reducte de quatre nostàlgics.