Vacunació a la islandesa

Gràcia des de l’exili

per Èric Lluent

La contra

Guðni Jóhannesson, president islandès, vacunat
Guðni Jóhannesson, president islandès, vacunat | @PresidentISL

Són les dotze del migdia i fa tres hores que m'he ficat al llit. Els torns de nit a un cèntric hotel de Reykjavík m’han capgirat el rellotge i ara dormo del matí fins a la tarda, la qual cosa a l’estiu nòrdic no és gran cosa perquè tot el jorn és de dia. “Èric, llevat, ràpid, t’han enviat el missatge al mòbil i tens hora per vacunar-te en vint minuts!”, exclama la meva companya, mentre procuro entendre què passa. Em vesteixo, em rento la cara i les dents a corre-cuita i, ja al cotxe, poso a tot volum l’emissora Retro, de gran èxits dels 70, 80 i 90, perquè no se’m tanquin els ulls. 

Sembla que ja som a la recta final, de la fila i d’un temps que ens ha trastocat. La posada en escena a la pista d’esports és imponent

La vacunació massiva té lloc al pavelló esportiu nacional, situat a tocar a l’estadi de futbol, una zona rodejada d’un gran parc conegut per la seva activitat geotèrmica. Allà és on les dones antigament anaven a fer la bugada, aprofitant l’aigua calenta de l’indret. Quan hi arribo, el trànsit és caòtic. Centenars de cotxes procuren trobar un lloc on estacionar i observo que la fila arriba fins a l’avinguda Suðurlandsbraut. Traduït al gracienc: entre el punt de vacunació i el darrer en agafar tanda hi ha la mateixa distància que de Gal·la Placídia a Joanic. Els que caminem per incorporar-nos a aquesta mena de processó pandèmica fem cara d’incrèduls. Els que ja hi són, ens miren amb resignació. 

Em poso els auriculars i escolto La Sotana. L’hora que ens agradaria que fossin dues m’acompanya fins a la meitat del camí. L’espera serà llarga i, fins i tot, seria agradable si no fos perquè fa set graus, ha començat a ploure fort i el vent fa que les gotes se’ns estampin contra els ulls i les galtes. En poca estona, estic tot xop, de cap a peus. Penso que té conya que per immunitzar-nos de la Covid haguem de passar per una bona pneumònia. Però si una cosa he après a Islàndia és a acceptar el malestar i el dolor físic provocat per les inclemències del temps. Quan les sabates i la roba ja són del totes molles i el fred se t’ha arrapat a la pell, tan sols et queda apretar ben fort les dents i els punys i pensar que, tard o d’hora, arribaràs a la llar, sempre càlida, i podràs banyar-te amb aigua molt calenta. 

Centenars de cadires estan disposades com un tauler d’escacs infinit, allà on l’any 1972 va tenir lloc la històrica partida entre Bobby Fischer i Boris Spasski

Tot arriba. Ja sóc l’interior de Laugardalshöll, com s’anomena el pavelló. M’escanegen un codi de barres i em pregunten el nom. Moment per repensar aquest any i mig que mai ens haguéssim imaginat. Tants canvis, tanta incertesa, tantes morts, tant de temps sense tornar a casa. Sembla que ja som a la recta final, de la fila i d’un temps que ens ha trastocat. La posada en escena a la pista d’esports és imponent. Centenars de cadires estan disposades com un tauler d’escacs infinit, precisament allà on l’any 1972 va tenir lloc la històrica partida entre Bobby Fischer i Boris Spasski. 

Esperem asseguts i ens arromanguem les mànigues per quan ens arribi el torn. Una gran pantalla emet imatges en directe del volcà en erupció a Geldingadalur. Les infermeres avancen per l’espai que hi ha entre les cadires, d’una línia de fons a l’altra. La metgessa en cap dona l’ordre d’avançar, i aleshores les sanitàries empenyen els carrets on duen les vacunes, totes a l’hora, amb una actitud gairebé militar. Xeringa en mà, punxen, ara a la dreta, ara a l’esquerra. Després d’una bona estona observant com les vacunes s’apropen lentament a la meva posició, el cor em va una mica més ràpid del normal. 

Un home que tinc a quatre metres, comença a tremolar i cau a terra segons després de la punxada. M’imagino Miguel Bosé dient “us vaig avisar”. Res greu. S’ha posat nerviós, i es recupera en qüestió de segons. Ara sí, em toca a mi. Tanco el ulls, sento el pessic al braç esquerra i, en un tres i no res, les infermeres, impertorbables, avancen una fila més. Ens vacunen amb Janssen, d’una sola dosi. Hem d’esperar quinze minuts, que aprofito per escriure quatre missatges a família i amics. Passat el quart d'hora, un policia ens diu que ja podem marxar. Somriures i sospirs. Tot arriba. Haurem arribat al final?