Amb una cosmogonia amplíssima que els ha dut des de la música celta a les havaneres i des d’Astèrix al Senyor dels Anells, El Pony Pisador aterren a Gràcia com a caps de cartell de les festes alternatives de la plaça del Raspall. Parla Miquel Pérez, fiddle, percussions, veu i rubadub.

Cinc anys ja del primer disc. Què ha canviat a la banda?
Hem evolucionat molt: hem passat del celta al sea shanties i hem creuat moltes fronteres. Vam anar als EUA i per la Covid hem anul·lat Austràlia. També estem contents del treball de la part humorística; visualitza com som.

Us defineix la taverna?
La taverna forma part de l’imaginari, i amb la Covid ens pots escoltar assegut picant la taula, però al final el que ens fascina és la música a veus i instrumental...
De Port-bó a Germà Negre.
Sí, els uns són al primer disc i amb els altres compartim moltes coses. Fem el que ens ve de gust.

Què voleu dir al disc ‘Jaja Salu2’?
És un cúmul d’anècdotes recollides del Dia Internacional de Dibuixar Animals que Fan Coses de Persona. Teníem xorrades sonores i les idees boniques les hem deixat per més endavant.

Has dit que heu anul·lat Austràlia. Com viviu les restriccions?
Amb resignació i molta missa, haha. En lloc de plorar, ens hem centrat en el que podíem fer a xarxes i a la pàgina de mecenatge. La gent ens ha tingut a prop.