“Al proper president li diré que l’equilibri és important”

Entrevista a Carla Carbonell, presidenta de la Fundació Festa Major

Societat

Carla Carbonell, després de l’entrevista
Carla Carbonell, després de l’entrevista | Laia Toniolo Vidal

Carla Carbonell (Barcelona, 1983) venia a Festa Major d’adolescent i Raspall era la seva plaça preferida. No hi tenia tradició familiar i un dia va anar a una calçotada a Verdi, però es va separar i al cap d’un temps va estrenar-se a Mozart fins que va fundar Joan Blanques de Baix de Tot i d’aquí a presidir la Fundació Festa Major. Hi ha estat vuit anys.

És aquest el teu últim any de mandat?
Sí, malauradament, perquè m’hagués agradat acabar amb una festa normal.

Quantes festes normals has tingut en vuit anys?
No t’ho sé dir! La de 2019? Mirant enrere m’agradaria pensar que els hem salvat tots.

Per què plegues?
Perquè una de les coses que vaig fer quan em van elegir va ser redactar un codi ètic no només pel que ens vam trobar sinó perquè els que vinguessin després trobessin certes pautes i una de les quals era la recomanació de no estar més de dos mandats en el mateix càrrec. I ho compliré.

Has fet referència a l’auditoria de traspàs amb l’anterior president. Quin ha estat el pitjor moment en vuit anys?
Els atemptats de 2017. Hem tingut moments de tensió com les agressions sexuals, que costen molt d’assumir i també costen de validar, però no oblidaré els atemptats. Passejava la delegació d’ERC per Torrent de l’Olla, i en Contel em va trucar i em va dir. “No reaccionis, corre cap al Districte, hi acaba d’haver un atemptat, hi ha una reunió de seguretat urgent”. La voràgine no va parar, i el pitjor va ser la impotència. El 17 a la tarda hi havia por als carrers. Penses: si algú vol fer mal a Barcelona aquells dies, se’n va a Gràcia i a plaça de la Vila, el dia dels premis, enganxa mil persones.

Quin és el millor moment, encara que no sigui públic?
El mateix. En un moment tan difícil, quan la gent té por, la resposta va demostrar que la gent estava a l’alçada. No volíem anul·lar. Enteníem que la seguretat havia d’estar en una altra banda, i a la nit assumíem que no hi hauria festa, però no volíem anul·lar perquè aquesta gent no ens farien fora dels nostres carrers. El 18, el 19 i el 20 es van fer tallers en les franges de menys risc. La resposta comunitària va ser ser-hi.

I ara com veus la reacció amb la pandèmia?
Hi ha hagut una resposta a nivell d’escales de veïns i d’alguns col·lectius, però no hem tingut la mateixa resposta solidària com el que vaig viure jo aquell 2017.

Tot aquell 2017 va començar inaugurant el Bicentenari a l’Envelat amb el President Puigdemont! Si ara tornessis a 2014, et presentaries a la presidència?
Sí, perquè a mi m’agrada tant la gestió com la part pública. Però estic cansada. He tingut hipotecades la majoria de tardes de la meva vida, i les vacances per descomptat.

Tornes al teu carrer, Joan Blanques de Baix de Tot, o faràs un any sabàtic?
No tinc definit el perfil que agafaré al meu carrer, però no faré any sabàtic. No tindré problema a fer un traspàs de presidència de la Fundació fins i tot d’un any, però com a carrer no faré l’altre paper perquè no sabria callar.

Aquests anys has parlat amb l’anterior president, Ricard Estruc?
No. No vam acabar de la millor manera. Havíem de fer net.

Incendis o conflictes amb destrosses per la temàtica de guarnits... Hi ha remei per respectar el símbol més important de la Festa Major?
Al 100% no, però com l’incivisme tot l’any. La Festa Major és tranquil·la i hem evolucionat. Ara son moments més puntuals, encara que siguin dolorosos.

Allò de la festa diürna és veritat, per tant.
Totalment. El pic de visitants ara mateix és entre 6 i 8 de la tarda. És gent que ve a veure el guarnit. A aquella hora no hi ha grans actes. Els pics de visitants a la tarda és una victòria sobre el que fem tot l’any, el guarnit.

Hi ha relleu a la presidència? Se t’ha apropat algú? Has pensat en algú?
No se m’ha apropat ningú però això no treu que jo estigui sondejant a gent que jo crec que ho podria fer.

Què li diries al proper president?
Que l’equilibri és important. Soc exigent i hi ha moments que ho passes malament. Gestionar 24 carrers, cadascú amb les seves coses, pot ser frustrant perquè no et pots fer mala sang. L’any passat hi havia molta angoixa, i ara hi ha hagut reunions dures, i quan intentes que tot suri, et desesperes.

Te’n vas amb alguna recança, d’alguna cosa no assolida?
Sí. Temes més d’ordenances que protegeixin la festa, de tipus estructural, o bé punts de millora en el reglament intern. Però m’agradaria marxar pensant que hem aconseguit un canvi de mentalitat: el 2014 percebíem molta distància entre comitè i carrers, i crec que això ho hem canviat. No me n’he sortit, però, en el que jo en dic viu i deixa viure: cada carrer pot tenir el seu model i no és incompatible el model sense barra de Tordera amb el que vol fer música tot el dia.

Un moment de Carla Carbonell de Festa Major.
Em passa cada any: estàs tot l’any treballant, tot va creixent sense que t’adonis dels moments de creació, muntes, desmuntes... i en un moment donat el carrer està buit. Has viscut allò i durant una setmana has estat en un guarnit enmig d’un mar, al Japó...ni has aixecat el cap...i de cop i volta, el carrer buit. És un moment totalment desolador.