Abel Paz, 12 d’agost, 100 anys

Graciencs a la contra

La contra

Diego Camacho, conegut com Abel Paz (1921-2009), de jove
Diego Camacho, conegut com Abel Paz (1921-2009), de jove | Cedida

A la tardor de 1977, Diego Camacho (Abel Paz), tornava a Barcelona després de la derrota a la guerra civil, els camps de concentració i càstig a França, la clandestinitat antifranquista, una desena d’anys a les presons, tortures, simulacre d’execució i molts anys d’exili. Tornava buscant la Catalunya revolucionària que va haver d’abandonar el febrer del 1939, amb l’esperança de veure renéixer aquell anarquisme que el va seduir a la seva adolescència i al que dedicaria tota la vida. Aquí, el 1936, havia constituït Los Quijotes del Ideal, grup de les Joventuts Llibertaries amb posicions maximalistes que no compartia a la seva maduresa. Va arribar convençut que s’havia de fer taula rasa amb el franquisme i pensant que la manera era mitjançant un referèndum entre Monarquia o República. Volia, també, recuperar la memòria de lluita i repressió i impedir una reforma del regim que mantingués intactes els interessos de les oligarquies. A aquests objectius vitals, no assolits encara, els veia com una llosa que ens esclafava. Aquella tardor de 1977 Diego es va començar a implicar amb les lluites del barri. Convidat pels joves llibertaris de l’Associació de Veïns del Camp d’en Grassot va voler col·laborar a l’ocupació veïnal de La Sedeta. A les velles naus abandonades de l’antiga fàbrica tèxtil va donar una xerrada contra els Pactes de La Moncloa que s’acabaven d’aprovar. Deia que garantien l’estabilitat de la Monarquia i la reforma del regim, passaven pàgina dels negocis bruts de l’empresariat franquista i de la repressió laboral i descarregaven les conseqüències de la crisis econòmica sobre les espatlles dels treballadors.

Casa seva s’aniria convertint en un centre de pelegrinatge per a tots aquells interessats en la revolució del 1936 i la resistència antifeixista

A finals dels 70 funda amb altres anarquistes històrics el Centro Anarquista, al carrer Guilleries 4. El projecte no es va consolidar. Aviat trobem a Diego instal·lat a Torrent d’en Vidalet, 15. Més tard canviaria a Verdi 109. Casa seva s’aniria convertint en un centre de pelegrinatge per a tots aquells interessats en la revolució del 1936 i la resistència antifeixista. Li agradava fer de guia dels visitants per les placetes i carrers. Estava enamorat de Gràcia i parlaria d’ella a molts dels seus escrits: “El que més em meravella d’aquest barri és que cadascuna de les seves cases, fins i tot les més velles i descuidades, tenen un aire que les diferència de les altres. Gràcia és de les poques barriades que encara queden a Barcelona on la burgesia no ha aconseguit encara esborrar, amb noves urbanitzacions, la història social i política. Cada llamborda dels seus carrers és un tros de la seva història i cadascun dels noms dels carrers un capítol viu de la mateixa”. El vell anarquista va acumular un profund coneixement de les lluites socials i vivències a la Vila. Abans de la seva mort estava preparant amb l’amic i company, Mariano Maturana, una Ruta Llibertaria del Barri Gràcia. El projecte veuria la llum poc després de la seva defunció, amb el suport de l’Ateneu Rosa de Foc i el Mercat d’Intercanvi de la Plaça de la Virreina. La idea va arrelar i seria la llavor de les múltiples rutes històriques, organitzades posteriorment pel Grup de Memòria Històrica de l’Ateneu Llibertari de Gràcia. L’ombra pedagògica del nostre Quixot s’allarga fins l’actualitat. L’Abel va defensar la conservació del patrimoni històric i insistia a registrar i protegir les velles tasques, ja que el postmodernisme barceloní les estava liquidant. Per mantenir la singularitat gracienca va simpatitzar amb la defensa de la República Independent de Gràcia. No costaria gens imaginar-lo ara, amb el somriure sorneguer i la cigarreta als llavis, reivindicant el verd de l’Alzina i el patrimoni de les casetes del carrer Encarnació i deixant anar estirabots sobre la pèrdua d’identitat provocada per actuacions urbanístiques. Ja ho havia fet a París quan casa seva va ser un nucli de resistència contra les  transformacions de Montparnasse. Relacionar la seva feina per superar l’amnèsia històrica requeriria omplir moltes pàgines. Des de Gràcia, va demanar a l’alcalde Maragall un local per fundar un centre de cultura obrera en record a Durruti. Cent anys després del seu naixement, el vell Quixot segueix sent un referent.

Xavi Oller, historiador i membre d’Agita’t Gràcia

Abel Paz, homenot llibertari