La Festa de Gràcia. La memòria compartida

Petit tast del nou llibre de l’antropòleg i activista local Josep Fornés, que al llarg de 350 pàgines posa èmfasi en el testimoniatge intergeneracional que perviu a l’entorn de la Festa Major de Gràcia

Documents

Il·lustració de 'L'esquella de la torratxa'
Il·lustració de 'L'esquella de la torratxa' | Cedida

El Passeig de Gràcia i els matons de la Fontana, per Gaietà Vidal 

“Y ara, pera terminar, judico del cas dir algunes paraules d’est passeig situat fòra portes, que forma avuy part integrant de la ciutat nova, y era, en los temps a que en estes Memories m’he referit, llas d’unió entre dues poblacions que, ab tot y distar la una de l’altra poch més de mitj’hora, ab prou feynes se conexían. Y s’esplica, puix, abans de que s’obrís lo passeig, Gracia, qu’era un poble de reduhit vehinat, constituhit principalment per les bogaderes que rentavan la roba de les families acomodades de la capital, estava sols unida a esta per un barranch accidentat y tortuós, que, comensant en los glacis, fora del Portal del Angel, termenava en aquell per part posterior de la coneguda casa del marquès de Cruille. Encara n’existeix un tros devant de lo que fou Jardins  43 de la Ninfa. Lo carrer Major de Gracia, y no n’hi havia cap més, arribava fins a l’ermita de Sant Onofre, be qu’ab nombrosos espays sens edificar, especialment en l’acera dreta. Mes, en lo cas qu’en ell, y devant per devant de La Fontana, existía de temps immemorial una casa que provehía de llet als habitants de Barcelona, per qual motiu, y per que feya molt sabroses nates y molt gustosos matons, era coneguda ab lo nom de Ca’l Matoner. Precedida d’una horta, ab son corresponent safreig, que servia pera rentar, y d’un fresch emparrat qu’ombrejava unes quantes taules de fusta, nètes y per demés curioses, convidava verament a passar en ella una horeta, restaurant des forses ab los matons y nates qu’en ella’s servían, ab lo sucre corresponent, panet de crostons, y vi ranci y aygua fresca”.

La Festa Major del Popos 

L’Antònio Malla, el Popos, és venedor de roba a la seva botiga del número divuit del carrer de la Mare de Déu dels Desamparats, a prop del Mercat de l’Abaceria Central de Gràcia. Es passa hores assegut al carrer observant la gent com passa, conversant amb qui vol seure una estona a fer-la petar i atenent la clientela que s’atura davant la botiga més castissa del carrer, la seva. L’Antònio conserva ben vius els records de la seva infantesa a la festa major del carrer del Progrés: 

“Aviam, jo me’n recordo que jugàvem amb els jocs de la farina, amb els jocs en general, trencar l’olla, ens ho passavem molt bé, el joc de la fruita també, i després recordo a tothom al carrer Progrés. Jo tinc una tia que vivia al carrer, que es diu la tia Rosita, que tothom, jo crec, que la coneix, és molt coneguda. El seu fill, l’Armando, que encara és viu, també el coneix molta gent. Ens posàvem tots allà al carrer. Doncs bé, recordo que hi havia les nenes, les noies solteres que ballaven. Van passar les descendents de les nenes a fer la festa, solteres, hi havia solteres que ara tenen 60 anys, solteres que ara en tenen cinquanta...” 

La ‘farola’ de la plaça del Sol 

La Plaça del Sol tenia un envelat per la Festa Major. En Pere Sànchez Viu té ara vuitanta cinc anys i manté viu el record d’aquesta plaça, on encara viu. Ens coneixem del temps de l’associació de veïns del barri, quan ell i la seva dona, la Nuri, eren sardanistes. Ens trobem cada dilluns a la Plaça de la Vila, a tocar de casa seva. Hi anem des de fa quatre anys per exigir la llibertat dels presos polítics, per exigir la llibertat del seu fill Jordi Sànchez: “Us explicaré una cosa, que no us puc donar les dates exactes, perquè a la plaça, després de la guerra, quan van acabar de fer el terra i les entrades del refugi, al mig de la plaça hi van posar-hi una farola, de les grans com, per dir-vos algo, com la de Canaletes però sense la font, una lluminària que hi havia quatre braços. Llavors, quan arribava la festa major, aquell primer any de la festa major, al mig de la plaça hi havia una farola. Als de la Comissió no se’ls va acudir altra cosa que treure els quatre o cinc braços de la farola, deixar la part baixa, i recordo de dos anys que van treure els braços, i van fer una espècie de test al mig. Hi havia un cactus molt gran, a l’altre any hi van posar-hi una espècie també de jardí amb flors. No sé si van ser tres o quatre anys que va durar la història aquesta, fins que al final la festa major va sortir guanyant, van treure la farola del mig de la Plaça del Sol. I aquesta és la cosa estranya, en principi, perquè sempre el feien cobert l’envelat, perquè així quan plovia —que cada any plovia— a lo menos no ens mullessin de cop, i llavors vam ser uns quants anys que era destapat, o sigui que no hi havia sostre, no n’hi havia. Jo era aficionat, perquè tampoc hi havia massa calers a casa per fer-te soci de l’envelat, però alguna vegada hi entrava, alguna vegada em convidaven i entrava allà a dintre. Aquesta és la meva petita contribució de l’envelat de la Plaça del Sol que era extraordinari veure’l muntar”.

El dia del Raimon

Teresa Vendrell Gonzàlez, la Sita, va néixer el deu de febrer de l’any 1940, i tota la vida ha viscut a la Plaça del Sol. Als seus vuitanta anys encara conserva l’argent viu en la seva mirada, i els seus cabells rinxolats, del color de la palla, fan que se la reconegui entre la multitud que cada dilluns es congrega a la plaça de la Vila de Gràcia en la concentració per la llibertat dels presos polítics. Dona convençuda dels seus ideals, manté viu el record de l’envelat de la Festa Major de la Plaça del Sol: “Jo, quan era petita, estava esperant la Festa Major amb candeletes! Era la nostra il·lusió, de les meves cosines i la meva. Jo sempre he viscut a la Plaça del Sol. Ja, quan venien a posar les fustes, ja hi saltàvem! El millor envelat de Gràcia era el de la Plaça del Sol. Encara que hi havia la rivalitat amb el del Diamant, el millor era el del Sol. 

“Vaig fer pujar el Raimon a casa; tenia gana i li vaig fer una truita a la francesa”

El meu pare era de la Junta, i llogava un palco, ara en diuen llotja... La meva mare em feia un vestit, que l’estrenava. Una altra de les coses que esperava era estrenar el vestit. Quan començava la Festa Major, tot i que era petita, vaig estar venint fins als setze anys, que tenia novio, amb el qui em vaig casar. Cada any feien un concurs de disfresses, jo tenia deu anys, i la meva mare em va fer el vestit de hawaiana, la meva mare sabia cosir molt, el jurat va dir que em faltàven plàtans en el casc! Hi va haver una mica de polèmica... Em van donar el Segon Premi. L’any següent la meva mare em va disfressar de Fabiola, com la de la pel·lícula! Llavors, amb deu anys, l’any 1950, vaig guanyar el Primer Premi, em va fer molta il·lusió. Aquest any no hi va haver discussió, tothom va estar d’acord. Els germans Martorell, que també veníen a la Plaça del Sol, em van agafar en hombros i em van donar la volta a tota la plaça! I em vaig sentir molt important. 

Quan em vaig fer grandeta, que ja tenia l’edat d’anar amb noiets, anàvem als balls. Veníen les orquestres més importants, l’Orquestra Bianca, l’Isidro Sola, el Jorge Sepúlveda, Lorenzo González... Tots els bons del millor, a la Plaça del Sol venien tots els millors artistes. A dins del ball estava esperant amb candeletes el ball del fanalet, el ball de rams... Al ball del fanalet havíem d’agafar el fanalet, el noiet i jo, havíem de ballar tot el ball sense que s’apagués el fanalet. Si s’apagava et desqualificaven. El que quedava li donaven un premi. Al ball de rams et posaves a ballar i no sabies quan el tocarien. L’orquestra tocava un toc de trompeta: —Ball de rams! 

La parella t’havia de fer un obsequi. Els records especials eren aquests. Als onze anys el meu pare va llogar una casa a Calafell i ens va dir: «O Calafell o la Festa Major». Jo i la meva germana vam triar la Festa Major, però no va servir de res perquè el pare va llogar la casa de Calafell. Aleshores, com que ens portàvem vuit anys amb ma germana, baixàvem per la Festa Major, tenia divuit o vint anys. Va venir el Lluís Llach, el Serrat, el Raimon, tots amb les cançons censurades i prohibides.

La Festa de Gràcia. La memòria compartida