Retorn sensorial

Gràcia des de l’exili

per Èric Lluent

La contra

Les tapes del Quimet, enyorades
Les tapes del Quimet, enyorades | Èric Lluent

Dinou mesos després, torno al niu, a casa, a la casella de sortida. Les hores de dos hiverns, dues primaveres, dos estius i una tardor han passat entre xifres de morts i objectius de vacunació, lluny dels amics d’infància i de la família, en la freda monotonia de la vida a Reykjavík, tan sols interrompuda per l’erupció d’un volcà que encara fumeja a trenta quilòmetres del llit. Mai havia estat tan de temps sense trepitjar Gràcia, mai havia estat tan islandès com avui, ni m’havia adaptat tant bé als estímuls d’un entorn radicalment antagònic al gracienc. Aquesta vegada, el retorn suposa un impacte sensorial rar, desconegut, a voltes, plaent, sovint, angoixant. 

La poca claror que deixen passar els núvols, d’un color gris pisarra, es filtra a través del porticó

La bafarada és el primer. La sorpresa de tornar a sentir l’aire dens, moll, permanent, sempre a tocar de la pell. El pes dels vint-i-vuit graus t’envolta, t’acarona amb insistència i et lliura al record dels migdies feixucs. En sortir de la terminal antiga de l’aeroport, observo les corones de les palmeres, i els seus troncs sòlids i esvelts. Postal tropical per a constatar que arribo a un món que m’era conegut i que ara em sembla nou. Al Monroig del carrer Vic redescobreixo el sabor d’un gintònic ben fet, amb els gels de rigor, la mesura de ginebra adequada i l’aromàtic gingebre que sura enmig de la copa rodona. L’efervescència del refresc i el regust amargant de la mescla em reconforta, mentre reconec els vells racons i les novetats de l’espai on vaig ser un nen. 

En passejar per la vila, se m’obren els ulls i se’m fan petites les pupil·les. Em costa processar tantes trajectòries, tants moviments, tantes línies invisibles que es creuen en un caos que troba l’equilibri en el malabarisme. Respiro més ràpid del normal i reinterpreto l’ansietat dels temps de precarietat en la ciutat que va oblidar els joves. La vida tan a prop dels altres m’incomoda i penso en l’agradable solitud nòrdica. Em sobta la poca roba que duen els vianants que entren i surten dels ferrocarrils de Gràcia, mentre faig una cervesa a l’ombra del record dels Caspolino. M’agrada la naturalitat amb què caminen pel carrer mostrant com som, sense complexos, sense amargar-se sota la capa d’un abric llarg i pesat. 

Fins fa poc, només un vol Keflavík-Barcelona era sinònim de tornar al niu, però ara sento Reykjavík com la meva llar i miro Gràcia amb una estranyesa que només alleugen els racons més familiars, com el Quimet

Entro de nou al Quimet. La fusta, la llum tènue i el vermut de la casa em tranquil·litzen i em generen una sensació similar a quan miro la vida sense lents de contacte, gaudint d’aquell desenfocament despreocupat que només permet la miopia. Les pupil·les se’m dilaten. El David pren nota, mentre em pregunta com estic i m’explica com està. M’emociona saborejar de nou aquella gastronomia íntima, que sents com a pròpia, i que havia enyorat tant durant la pandèmia. Tanco els ulls i m’empasso un glop de mar amb un rajolí de llimona servit en una closca. L’acompanyo d’un filet cantàbric, tendre i sofisticadament salat, amarat d’oli d’oliva amb gust a pinyol. Segueixo amb unes fines làmines d’embotit tallat a mà, d’aquell que t’adorm la llengua i et deixa el regust terrós de l’aglà entre les galtes i les dents. Acabo amb un variat de peix i marisc ruixat amb una deliciosa salseta avinagrada de pebre vermell que olora a diumenge. M’omplo els pulmons d’aquella atmosfera i recordo que la felicitat era això. 

Al vespre, amb el cos cobert d’un fi llençol al llit de casa els pares, escolto amb curiositat els trons d’una tempesta que s’apropa. Em fascina el flaix elèctric que es ramifica en el cel i l’estridència d’un fenòmen gairebé inèdit a Islàndia. La poca claror que deixen passar els núvols, d’un color gris pisarra, es filtra a través del porticó. Soc a casa, però no em sento a casa. Fins fa poc, només un vol Keflavík - Barcelona era sinònim de tornar al niu, però ara sento Reykjavík com la meva llar i miro Gràcia amb una estranyesa que només alleugen els racons més familiars, com el Quimet. Una nova pregunta pren el protagonisme del meu diàleg intern i em situa davant d’un dilema que desitjaria obviar: quan pugi de nou a l’avió, estaré marxant de casa o tornant-hi?