Xavier Oller: "El fil llibertari local dels 70 es manté viu fins ara"

L'activista, vinculat a l'Assemblea de la Sedeta i fins fa poc a l'Ateneu Llibertari, publica 'Nosaltres no vàrem pactar'

Política

Xavier Oller, moments després de l'entrevista
Xavier Oller, moments després de l'entrevista | A.B.

Xavier Oller (Barcelona, 1960) és un activista llibertari de primera hora, des que es va enrolar a l'Assemblea de la Sedeta als anys 70 per evitar que l'antiga fàbrica fossin pisos fins a la revifalla última de l'Ateneu Llibertari del carrer Alzina, etapa per ell ja acabada, punt i seguit. Ara publica un llibre a mig camí entre el balanç d'una lluita global i la vida quotidiana a peu de carrer. El volum Nosaltres no vàrem pactar (Aldarull, 2021) té un tractament original, farcit de dades, de la presència llibertària -poc explicada i sovint amagada- a les lluites veïnals.

Quina era la urgència que t'ha empès a fer el llibre?
Tenia la sensació des dels 17-18 anys que havíem perdut una batalla a la Transició. Encara arrosseguem aquella derrota, i això es veu fins i tot l'1 d'octubre. Ho tenia tot dins de la meva motxilla, i em fa mal des que no s'hagi jutjat Billy el Niño fins que Vicenç López, un amic del barri, el torturessin i ningú hagi pagat.

Potser el valor és aquesta microhistòria que pretén el llibre? Es desconeix que els anarcos lluitàveu per semàfors a Grassot.
Grassot estava ple de fàbriques, que als 70 ja s'havien anat traslladant però hi havia el conflicte sobre què se'n feia. Als anys 30-40 era la zona més obrera de Gràcia, amb cooperatives com L'Espigoladora, amb més socis que La Lleialtat.

Qui eren els sedetos?
Al voltant de la Sedeta, encara activa en una part, hi havia veïns que van anar a protestar a l'AV Sagrada Família pels sorolls de la fàbrica i no els fan cas. Es comencen a reunir en un pis. Són gent apartidista. I aquí ens vam afegir la gent jove, alguns néts de cooperativistes, i vam muntar l'Assemblea de la Sedeta.

S'està explicant bé el boom de l'anarquisme als anys 70?
S'ha mitificat, per exemple, els ateneus. S'agafen locals destartalats i obren després de la crisi del moviment i enmig d'una certa catarsi (el míting de Montjuïc, la contracultura, les jornades del Park Güell) però ve el cas Joglars i el muntatge de l'Scala. No té prou força per consolidar-se. Ara, una cosa és l'anarquisme i una altra el que fan les persones que es troben.

Ets crític amb la violència.
No dic que s'hagi de posar l'altra galta perquè a la Sedeta van tombar murs a cop de mall. Dic que quan més defugim la violència, millor, perquè als llibertaris ens porta al gueto. El fet llibertari es basa en xarxes de solidaritat  i en el suport mutu.

Hi ha un punt de vehemència contra la història oficial de l'esquerra. Encara és així?
No, però l'esquerra ha de replantejar el discurs. Al llibre explico com hi ha gent que atorga als anarquistes lluites com els semàfors del carrer Indústria, i és cert. També se'ns atorga la Sedeta, i no és així: hi ha els sedetos que sols no haguessin pogut, i hi érem els joves, que vam estructurar l'Assemblea. De cert cansament sí que va entrar a sac el PSUC prosoviètic i alguns radicals nostres van refredar l'entesa. Allò va ser Troia, i marxem.

Aneu a l'Ateneu Llibertari. Com creus que ha perviscut la marca?
L'Ateneu havia de ser un casino de barri, una alternativa a les AAVV. Evoluciona més en el sentit d'església, de definició ideològica, i ve el moviment okupa, que li aporta bàsicament estètica i identitat. Espanten els veïns, tot i que va sortir la insubmissió i altres valors.

I ve el 15-M...
Sí, va ser com reviure el 1977. Una assemblea oberta. I vam recuperar l'Ateneu del carrer Alzina. Jo l'he deixat ara, perquè no ens hem vist reflectits en l'evolució del projecte. Però no renunciem a aquest anarquisme que és capaç de barrejar-se amb altra gent contra l'ampliació de l'aeroport o altres temes. Aquest fil social i autònom de 1977 segueix estant viu i encara té coses a dir al barri.

El llibre ha costat que es publiqués.
Hi ha editorials més comercials que l'havien de publicar, però van posar traves perquè feia sortir Martín Villa, i alguna altra perquè criticava la violència anarquista. Això prova també com de vigent és encara la Transició.