Dilluns passat, sortint de la biblioteca Jaume Fuster em vaig trobar l’Antoni assegut a les escales dels Josepets. Feia setmanes que no coincidíem al carrer però encara recordo amb una mitja rialla la mona que duia la darrera nit de la Rovira Fest. “Ho veus Benet com Gràcia sencera s’ha tornat de l’Europa ara que hem pujat?”, em va repetir aquella matinada d’agost mentre es cardava les gerres de cervesa com si begués aigua de la font de l’Atzavara. Aquest cop, tanmateix, anava tan seré que em vaig espantar. Li’n passa alguna, de molt greu, vaig pensar. Se’l veia molt ensopit i amoïnat. Li vaig demanar si sa mare havia emmalaltit o bé si la Laia ja no voldria passar més dies amb ell. El seu neguit no era degut a la família, va respondre’m de seguida. Era molt pitjor. “Encara que no t’ho creguis, surto de resar-li un parenostre a la marededéu per a què l’Europa guanyi d’una vegada al Nou Sardenya”, va confessar-me en veu baixa i el cap cot. Tenia la mirada fixada en l’esglaó que dur gravat el nom del club i repetia constantment com qui passa el rosari: “Què hi fem tan avall?”.

El femení va camí del Reto Iberdrola, som líders en manifestos anti-tot i si la Colau no ens canvia l’enllumenat per la Copa del Rei, direm que som més republicans que en Puigdemont

La mitja rialla inicial meva va esdevenir sencera i llarga. Només vaig gosar dir que no s’amoïnés per l’Europa perquè va millor que mai, malgrat veure’l en la zona de descens a 3aRFEF. “El femení va camí de la lliga Reto Iberdrola, som líders en fer manifestos anti-tot i si la Colau no ens canvia l’enllumenat per poder jugar la Copa del Rei, direm que som més republicans que en Puigdemont”, vaig dir-li amb sarcasme. Va demanar-me que no li expliqués collonades sinó que li respongués la pregunta: “Què hi fem tan avall ?”.

Per a treure ferro a la situació li vaig explicar el perquè d’aquell gravat situat al segon o el tercer esglaó que puja a l’església, l’existència del qual em va recordar l’Albert Pujol (un europeista de la Salut que viu a la Segarra). Em vaig asseure al costat dret de l’Antoni i com si li contés una rondalla als meus fills, li vaig començar a explicar que el 1998 es va rehabilitar la façana principal i altres espais dels Josepets. L’obra es va poder fer gràcies a una inversió publicoprivada promoguda per mossèn Joan Aran i Suriol, que té el seu nom escolpit davant d’unes de les portes del temple.

A més, a més, vàries entitats, associacions, empreses i alguns particulars van fer aportacions econòmiques que van ajudar a cobrir les despeses d’aquella reforma. Segons em va dir un exdirectiu que ja és mort, l’Europa hi va donar 5.000 pessetes. Una quantitat modesta però suficient per a testimoniar la vinculació afectiva entre el club de futbol més representatiu de Gràcia i l’edifici que va originar el naixement de la nostra vila.

El desaparegut CF Vallcarca, el CE Claror, el CN Catalunya o el CB Coll també són inscrits a les escales dels Josepets

El desaparegut CF Vallcarca, el CE Claror, el CN Catalunya, el CB Coll, entre d’altres entitats esportives, també hi són inscrites, com també hi són presents els Lluïsos, el Círcol, la Quirón, l’Enher, etc. Unes inscripcions desconegudes o ignorades per la majoria de persones que diàriament pugen i baixen aquestes escales carregades de simbolisme. La meva explicació didàctica no va despertar l’interès de l’Antoni que va seguir capficat per culpa de la classificació del primer equip, que diumenge rep el cuer del grup en un partit a cara o creu. Coneixent l’Antoni com el conec, sé que si demà passat tombem l’Ejea (un club aragonès que no es rendirà fàcilment amb l'entrenador nou) correrà cap al bar a celebrar-ho i començarà a preparar el desplaçament a Osca de la setmana vinent. I confio, en què malgrat no ser gaire bon creient, tornarà als Josepets a donar gràcies a la marededéu per haver-lo escoltat. Segur que els tres punts li faran veure la realitat d’una altra manera i, fins i tot, l’esglaó europeista li semblarà que és més a munt del seu nivell actual.