'Escales avall'

Bona part de la història de la darrera novel·la de Cinta Arasa té lloc a la Vila, territori prou conegut per l'escriptora

Documents

Portada de la novel·la 'Escales avall'
Portada de la novel·la 'Escales avall' | Cedida

El darrer llibre que acaba de publicar l'escriptora Cinta Arasa, Escales avall (Columna), recull tres veus que s'entrellacen per donar la visió de la vida de tres dones de la mateixa família -àvia, mare i filla-, repassant les seves pors, encerts i fracassos i deixant al descobert la importància dels llaços familiars, que malgrat tot les uneixen i les salven. Bona part de la història té lloc a la Vila, territori prou conegut per l'autora que encara que no hi viu reconeix que hi té molt bones amigues, i a més ja havia explorat a la seva anterior novel·la, Paraules, flors, pólvora, una ficció basada en els anys d'adolescència de la Mercè Rodoreda. Precisament l'autora visitarà Gràcia el proper dissabte 6 de novembre convidada pel Club de lectura de l'espai Pqno, per conversar sobre aquesta obra.

"El Guzmán folla com els àngels. Bé, suposo que folla com follen la majoria de nois de trenta i uns quants, és a dir, com els àngels. Ja els ha passat la curiositat i l'ànsia descontrolada de la primera joventut, però encara conserven la urgència del sexe, i aquell orgull de mascle, segur de si mateix, i la pressa. No sé si els homes, passada la cinquantena, poden aguantar aquest orgull, o potser és que no me’n recordo. Amb el Josep Maria fa tant de temps. I el Ricard… El tinc com mig esborrat de la memòria. Em sembla estrany. Em va agradar força, una temporada, i en canvi, ara, hi ha un munt de coses d’ell que no recordo gens ni mica. Però bé, això, que el Ricard és l’únic que tenia la meva edat i l’he esborrat gairebé del tot. I el Brendan, és clar, però el Brendan no el puc comparar amb ningú. Buf, no. Ara no. Aquí no puc pensar en ell. Aquest lloc és massa tètric. Prou. I la resta, tots més joves, molt més joves.
—Nena, deus anar ben servida.
La Martina tot ho arregla amb una frase banal i una riallada. Sé que és el seu mecanisme de defensa, amb el panorama que té, o se’n riu una mica de les coses o ja em diràs. I jo necessito això, també. Frases banals i riallades. La resta em fa nosa, però, és clar, la resta existeix.
—Montse, què et vols demostrar? Que controles la situació? Quina situació? De què fuges, exactament? No em diguis que busques la joventut perduda follant-te jovenets perquè això ho fan els homes sense horitzó, i tu ets massa sofisticada, per comportar-te així.
La Clara, amb la seva brillant dialèctica, la va clavar, és clar. La Clara sempre la clava.

*****************************

Tan forta que era, Aurora… Jo no. Mai no ho he sigut, però sí que quan mos vam conèixer encara em pensava que podia fer moltes coses. Vull dir, que tenia opcions, que allò no s’acabava allà, al piset del carrer de l’Or, en aquelles hores sola, en silenci, posant-ho tot a punt, en aquelles nits amb Ignasi. L’estimava, però… Potser si hagués sigut més forta també hauria pogut ser més feliç, o potser hauria patit més o què em sé jo.
—Treballo a la carnisseria matí i tarda, i als vespres, quan abaixem la persiana, ell se’n va al bar i jo faig net. Acabo cada dia esgotada, però els diumenges anem a casa mons pares i els veig tranquils, i ens mengem l’arròs, i si la setmana ha sigut bona, comprem un braç de gitano, i ma mare em diu, nena, que contenta que em fas. I jo somric. I ja està. Què més puc fer? Si marxo, els destrossaré la vida a ells. La carnisseria ens manté a tots. Estic condemnada.
Aquell dia en què em va començar a explicar de bo de la seua vida, ella parlava, jo, amb lo cotxet de Cinta al costat, remenava el cafè, que ja estava del tot remenat i, passada la primera sorpresa, pensava que, en certa manera, érem bastant iguals. Vull dir que les circumstàncies mos havien igualat. Domés uns minuts més tard sabria del cert que no, que érem totalment diferents. Ella, enganxada a la vida amb totes les seues forces. Jo, com la canya que s’emporta el riu. Però sí, mentre ella m’explicava que s’havia casat per sons pares, jo, per a mi, feia convençuda: com jo. Està escrit que s’ha d’honorar pare i mare.

************************************

Quan tens quinze anys no vols ser diferent. Quan tens quinze anys vols ser com la resta, vols que t’acceptin, vols fondre’t en la massa de la teva tribu. Ella no. Anava on volia, anava com volia. Sola.
—Un dia serem lliures.
La resta ens quedàvem al bar fent birres i fumant: -Està com una cabra.
Han passat vint anys i segueix anant on vol.
—Laia, ho tenim a tocar, hòstia!
Vaig envejar com mai la seva passió. Li ho vaig dir, que envejava la seva passió.
—Home, Laia, anar-te’n als camps de refugiats representa tenir una bona dosi de passió.
No vaig respondre-li perquè crec que intueix que, de passió, res. Sé que no vull tornar a casa, sé que no vull dir cada nit bona nit al Carles, ni tenir un fill amb ell i decidir que li comprem pitets de rus, tots de rus, ni un que no sigui de rus, ni envellir amb ell. Però no sé què vull fer, en lloc de tot això. Merda! Vull no poder dormir de neguit per alguna cosa.
—Laia, quan faig composicions de fotos, no puc dormir de neguit.
—Tu has vist el traç de pinzell de la Lluïsa Vidal? És que ahir, pensant-hi, no podia dormir de neguit. Hi ha tanta poesia, en la seva obra. I, merda de món, ningú no la coneix. Saps?
-Ens hi juguem el coll! Vull ser-hi. Inhabilitaran els responsables del 9 de novembre i això que va ser una cosa sobretot simbòlica, però l’u d’octubre va de debò, i aquest estiu tothom ha de ser a casa, hòstia, Laia! No sabem què pot passar! Fa dies que no dormo de neguit!
I jo, mentrestant, no sé quantes nits bevent fins no sé quina hora. No sé quantes excuses per marxar el cap de setmana a formacions absurdes de la feina, a les quals no tenia cap obligació d’anar. No sé quants missatges d’amagat amb uns quants nois que només aconseguien apujar-me l’autoestima durant unes hores i després abaixar-me-la de cop, de matinada, quan estava sola en un carrer desconegut i no trobava ni taxi ni mentida creïble per tornar a casa a aquelles hores amb els ulls plorosos perquè què collons fots, Laia? I, en tornar-hi, trobar-me de cara amb tota la muntanya de coses per resoldre. I així, a poc a poc, vaig anar traient una totxana, una rajola, una biga, fora, i al final la casa que és la meva vida, fent aigües."

[...]

Biografia

Cinta Arasa (Tortosa, 1978) és llicenciada en Ciències Polítiques i té formació de postgrau en l’àmbit de les relacions internacionals i la gestió de les polítiques públiques. Ha realitzat diversos cursos d’escriptura creativa. És autora de més d’una quinzena de llibres per a infants i joves, alguns dels quals han estat traduïts a altres llengües. El 2013 va rebre el Premi Enric Valor de narrativa juvenil per la novel·la Vaig fer la maleta un dia de juny, i el 2021 el Premi Crítica Serra d’Or de literatura juvenil (creació) per Paraules, flors i pólvora. Ha escrit articles relacionats amb literatura, política i història política en diversos mitjans. Escales avall és la seva segona novel·la per a públic adult.

L'escriptora Cinta Arasa