Aneu al jazz

Gràcia des de l'exili: Islàndia

per Èric Lluent

La contra

L'enyorat i venerat festival L'Hora del Jazz
L'enyorat i venerat festival L'Hora del Jazz | Arxiu

Vaig trepitjar Islàndia per primera vegada el 26 de desembre de 2008 i fa gairebé sis anys que hi visc permanentment. En tot aquest temps, he cercat de manera incansable una espurna jazzística que s'assembli mínimament a la que tenim a Gràcia i a Barcelona, però en aquest periple tan sols he anat sumant decepció rere decepció. Cal dir que en les visites dels primers anys, un club de jazz destacava a Reykjavík, el Cafe Rosenberg, al carrer Klapparstígur 27. Allà hi vaig arribar a escoltar manouche i el visitava sovint Robin Nolan, un dels grans de l’estil. Aquells concerts, però, van ser un miratge. 

Cal entendre i conservar el tresor que tenim a casa, perquè és un bé intangible i efímer

Actualment, l’escena jazzística a Reykjavík està protagonitzada gairebé exclusivament per propostes de jazz modern tocat amb més o menys tècnica, però amb un desànim que hauria d'estar prohibit per ordenança municipal tenint en compte les poques hores de llum de les que disposem en aquesta època de l'any. Fa uns dies vaig anar a fer uns whiskies a un nou local de jazz que han obert a la part est de la plaça del parlament, de nom Skuggabaldur Bar. L'atmòsfera és certament agradable, la carta de vins, de les millor de la ciutat, i hi ofereixen uns calamars a la romana amb certa intenció però massa arrebossat. En tot cas, el quadre inicial era prou càlid i prometedor. Tanmateix, a l’hora de la veritat em vaig topar amb el que m’he trobat sovint a Reykjavík. Músics sense ganes, com si els faltés la vitamina D, sense un somriure o un gest d'emoció, sense la passió i l’exaltació intrínseca al jazz. En la segona part del concert, van obrir l’escenari als assistents, en format jam session. Una de les cambreres va sortir del seu espai de treball i se'ls va menjar a tots, amb una veu i una capacitat tècnica excepcionals, i una energia brutal. Acabada la cançó, un takk, i a servir copes de nou. Incomprensible. 

En un entorn d'oferta d'oci global com l'actual precisa de la nostra cura i suport

Fa uns mesos vaig tenir una reunió amb el propietari d'una llibreria del centre que també organitza concerts de jazz. Li vaig parlar de la possibilitat que vingués a Reykjavík Conal Fowkes, bon amic que vaig conèixer fa molts anys al gracienc Cafè Vienès, deixeble de Chucho Valdés, referent del piano tradicional i guanyador d'un premi Grammy per la banda sonora de Midnight in Paris. Doncs bé, l’empresari em va preguntar que quina edat tenia aquest tal Conal i em va confessar que li havia preguntat al jazzman més reconegut d’Islàndia -370.000 habitants- si coneixia el tal Conal i que aquest li havia dit que mai havia escoltat el seu nom. Tot per concloure, amb la condescendència i el paternalisme que tenen alguns islandesos cap als estrangers, que això de portar a Conal Fowkes mai funcionaria a Reykjavík. Serveixi l’anècdota, en la que un programador musical d'una illa perduda a l'Atlàntic Nord diu que no a la visita d’un premi Grammy, per entendre la situació del jazz a Islàndia i de tants d’altres àmbits culturals. Pragmatisme nòrdic: si no ets conegudet entre la jetset local, no ens interessa el que fas, perquè pressuposem que no vindrà ningú i no farem caixa. 

Parlo dels concerts al Soda Acústic, al Cafè Rock and Roll o al Cafè Vienès

És amb la distància que encara valoro més l’oferta que tenim a la mateixa Vila de Gràcia. Cal entendre i conservar el tresor que tenim a casa, perquè és un bé intangible i efímer, que en un entorn d’oferta d’oci global com l'actual precisa de la nostra cura i suport. Parlo dels concerts que organitzen espais com el Soda Acústic, al carrer de les Guilleries 6, el Cafè Rock and Roll, al Torrent de l'Olla 48, o el Cafè Vienès, al passeig de Gràcia 132. Fent una ullada ràpida, veig que al Soda actuen Geni Barry Quartet, el dia 26 d’aquest mes, i Bratia, el 10 de desembre. Imperdibles totes dues formacions. Aquest dissabte, al Cafè Rock and Roll, hi serà Jonathan Herrero, una de les veus més privilegiades de l’escena del jazz català. Al local de Torrent de l'Olla son habituals gent com el Chino Swingslide, el Víctor Puertas, la Miriam Aparicio o el David Giorcelli. Pel Cafè Vienès, les properes tres setmanes, passaran artistes com August Tharrats, Ster Wax o Albert Bello, tots ells excel·lents en els seus gèneres. Cinc minuts de qualsevol d'aquests concerts li dona mil voltes al que tenim per aquí a dalt. No sigueu capsigranys i aneu al jazz, vosaltres que podeu!