'La mesura de totes les coses'

Homenatge a les dones a través de la veneració del narrador, que viu cada relació amb una entrega total, al darrer llibre de l'escriptor i periodista Andreu Gomila

Documents

Portada del llibre
Portada del llibre | Cedida

La darrera novel·la de l'escriptor i periodista Andreu Gomila, 'La mesura de totes les coses' (Editorial Empúries) és un homenatge a les dones a través de la veneració del narrador, un personatge que viu cada relació amb una entrega total. Sent una fascinació pel gènere femení que es concreta en les cinc dones que han marcat les diverses etapes de la seva vida i que l’han fet ser tal com és. Un relat intens on l'Eva, la Judit, l'Helena, la Virgínia i la Paula despleguen activament cinc tipus de relació i cinc mirades sobre l'amor i sobre el món. L'autor explica a la part d'agraïments, que la lectura de gènere feta per Llucia Ramis li va ajudar a perfilar els personatges, i que David Castillo li va fer "capgirar el llibre de dalt a baix".

EVA

Havíem de tornar a casa. Tu estaves sola. Jo estava sol. Mentre tu estiraves cap a una banda, jo m'arrossegava cap a una altra, encara que les intencions expressades eren inequívoques. Els teus cabells castanys decantats cap a la dreta, el frec de les mans nervioses que cerquen, la propulsió del cos cap endavant, que demana, delerós, esverat, fer una passa més cap a un carrer que no coneix però hi vol anar, la solitud compartida en una nit de primavera, ningú a qui foragitar, ja que havíem quedat sols després d'hores de vagabundejar acompanyats d'amics i coneguts del restaurant del sopar, a la Barceloneta, a bars del mateix barri on havíem estat mil vegades. Dubtava si beure el darrer glop abans d'enfilar el camí de retorn o esperar que fossis tu qui plantegés la proposta, tot i que almenys jo sabia que no necessitava allargar la nit, que m'hauria agradat agafar-te de la mà, valent, i preguntar-te si et venia de gust llevar-te al cap d'unes hores amb mi, amb el sol ixent i tot un dia per assumir la vida a poc a poc. Era un divendres, recordes? No, no, no era el que et penses. Poder compartir el llit amb una dona com tu, sense carícies, potser alguna, sí, era el que més desitjava el meu cos vulgar, magre i sense estridències. La closca d'una persona invisible a qui havies mirat en el moment de les postres potser per primera vegada. Necessitava tenir-te a prop. Estava parlant d'Auden davant de dues companyes que volien llegir poesia, però que no ensumaven la porta d'entrada i els feia una mandra cosmològica haver-se d'enfrontar a la tria, en una llibreria estant, davant de l'aparador dels que fugen. «Noia que plores a les cantonades, / ¿voldries trobar-te amb el teu amant /que al seu guant el falcó portava / i també els llebrers a l'hora foscant?», els recitava, davant la seva cara de reconciliació, d'espera. Són grans i necessiten l'aixopluc de les paraules per seguir endavant, a banda d'haver-se avorrit massa amb novel·les que no els han deixat res més que adverbis i històries que no es creuen, regals enverinats de Sant Jordi. Cercaven paraules boniques i no haver d'acompanyar durant hores la tristesa de personatges que s'assemblen una mica a mi, ni gaire atrevits ni gaire covards, una mica com l'asfalt, llis, d'un negre que griseja. Llavors m'has preguntat de què coneixia Auden i el poema en què baixa Bristol Street i sent la conversa de dos amants, altres versos que havia recitat. T'he dit que des de sempre, que quan m'acostava als vint anys una bona amiga em va fer llegir Auden i des d'aleshores que en soc un expert, he rigut, potser mentider. El misteri t'ha portat cap a mi, cap a la meva veu, cap al que he après, i t'ha allunyat del meu aspecte anodí, la meva cara de viatger del metro que espera l'arribada de l'última parada des d'un racó. Tu, dona bonica d'ulls transparents, rostre harmònic, a qui tothom mira de reüll quan et veuen passar. No t'escriuré cap poema. Ni parlaré més de poesia, tot i que podria passar-me la nit regurgitant l'honradesa del teu gest, l'estupidesa de la vida quan no en té prou. Sinó que aniré darrere teu, cap al teu caminar lent i atent a les mirades, d'homes i de dones, quan baixes al meu departament. Ets de la mena de dones que vol ser mirada, esdevenir el centre de gravetat, el punt de fuga, de tot paisatge que trepitja. T'ho mereixes: ets brillant, bonica, però mai no has emprat el teu poder de seducció per avançar. T'he vist en alguna reunió i seus disciplinada, atenta, parles quan has de parlar, escoltes, no rius tota l'estona quan el que mana dispara una ocurrència. Com aquella nit, aquesta nit, en què has parat l'orella verge en sentir la meva veu que pronunciava les paraules més esotèriques de la vetllada, que prometia ser tan ignífuga com sovint. Bé, diuen que una vegada la colla d'habituals va acabar passada de voltes en una orgia que ningú no ha confirmat ni desmentit, rumors que converteixen en llegenda la vida laboral. Però, avui, en l'avui del meu relat cap a tu, tots dos hem coincidit a seguir endavant després de la sobretaula amb alguns companys més que sabien quin camí emprendre per no tornar a casa massa prest. Jo m'hauria quedat a taula hores, ara una mica més de vi, ara un altre cafè, ara una copeta d'anís, mentre tres dones, elles dues i tu, allargaven la conversa perquè desitjaven parlar, aquesta cosa tan simple d'obrir la boca i deixar que les paraules flueixin per mor de l'alcohol i el divendres a la nit. «Posa la mà rere el sòcol de fusta, / que tu ja has fet la teva part; / troba la navalla i enfonsa-la / en el teu cor fals», acabava el poema d'Auden.

Tot s'acaba. I tu t'has aixecat amb mi quan has posat la teva part del compte, has sortit del restaurant amb mi, has alçat el cap amb mi per comentar la claredat del cel d'abril i m'has preguntat, a mi, si m'havia agradat el menú i, tot seguit, què feia quan no era a la feina. Pots estar treballant deu anys amb algú, colze a colze, i el més segur és que ni sàpigues el nom del seu gos, m'has dit, potser un pèl tòpica, cert. No recordo quan va ser l'última vegada que una dona em va llançar un pensament d'aquesta dimensió. Sí, sí que ho recordo, tot i que va ser fa temps. Tampoc no va acabar bé, no et pensis. La meva història és plena de principis prometedors, de primers versos espaterrants, però que s'esllangueixen, perden força, així que avancen cap a una conclusió que no sap concloure. L'endemà al matí, quan em vaig llevar i et vaig veure, de bocaterrosa, l'esquena nua, girada cap a mi, els teus ulls marrons estotjats davall unes pestanyes llargues, les faccions relaxades, com una nena que sap que dorm segura i que, quan desperti, tots els desitjos es realitzaran. Però encara ara no he aconseguit espipellar cap record de les últimes hores d'aquella nit, entre tu i jo entrant al llit, jo arraulint-me al teu costat i la mà que cercava el teu sexe, i aquest moment on t'he contemplat després d'unes hores de son inconscient.

[...]

Biografia

Andreu Gomila i Llobera (Palma de Mallorca, 1977). Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Ha publicat, entre d’altres, l’assaig literari Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca (3i4, 2019); les novel·les El port. No serà res de mi (Moll, 2010) i Continents (Empúries, 2016), l’assaig sobre l'escena musical catalana Putos himnes generacionals (Empúries, 2015) i els poemaris Un dia a l’infern dels que són (La Magrana, 2011), Diari de Buenos Aires (Moll, 2007), Aquí i ara (El Gall, 2007), Carrer dels dies (Proa, 2012) i Felanitx (Edicions 62, 2020). Li han traduït poemes al castellà, al francès, al romanès, al serbo-croat, a l'anglès i a l'hongarès. Ha traduït obres de Cioran i d'Apollinaire.

Andreu Gomila