L'hivern de les tempestes de neu

Gràcia des de l’exili: Islàndia

per Èric Lluent

La contra

Equips de rescat treient un cotxe atrapat per la neu
Equips de rescat treient un cotxe atrapat per la neu | Rúv/Landsbjörg

La fricció de la pell del rostre amb el gel i el vent produeix, en general, un efecte refrescant que activa el tacte del nostre cos i ens fa estar més desperts, més alerta. Això és així gairebé sempre, excepte quan un temporal de neu és tan intens i les ratxes de vent són tan canviants que les volves et situen al bell mig d’una mena d’espiral psicodèlica, en la qual milers de puntets blancs amb trajectòries asimètriques et fa perdre el sentit de l’horitzontalitat, produint un intens mareig. Sentir que el cap et roda quan l’ambient és gèlid afegeix certa angoixa a la situació, perquè els que venim de terres càlides sempre hem associat aquest malestar a l’estiu, a la calor, a la xafogor. 

Han hagut de passar molts viatges nòrdics i sis anys de residència a Reykjavík per reconèixer sense embuts la molèstia de la neu

L’hivern d’enguany a Reykjavík és dels durs, dels que expliquen com pot ser que visqui tan poca gent als països nòrdics si suposadament són un paradís. Escric aquestes línies, de nou, amb un grau de contradicció important. Des de ben menut, sempre m’ha fascinat la neu. De fet, no hi ha cap altre fenomen natural que em produeixi tanta alegria com una bona nevada: la llum, la blancor, l’esponjositat. Tanmateix, aquestes darreres setmanes de tempesta rere tempesta, d’alertes meteorològiques, de vents huracanats i gruixos de neu que dificulten caminar amb normalitat, han fet que em qüestioni per primera vegada aquest amor incondicional a la precipitació nival. 

Recordo que, l’hivern que vaig viure a Hèlsinki, els meus amics finesos parlaven de la neu amb menyspreu. Per a mi, és clar, la seva opinió era inconcebible. Els molestava l’acumulació de neu durant setmanes, els preocupava el perill de caiguda de blocs de gel des de les teulades, així com les relliscades als carrers amb forts pendents, coneixien persones que havien mort congelades després d’una mala nit de borratxera, havien experimentat el dolor en la pròpia carn quan els termòmetres baixaven a trenta graus sota zero. En definitiva, eren conscients de tots els inconvenients i els riscos d’allò que a mi, càmera en mà, em semblava tan exòtic. 

No tot és llum, blancor i esponjositat

La setmana passada vam tenir una alerta vermella a la regió del sud-oest d’Islàndia, amb cops de vent que van arribar als cent seixanta-cinc quilòmetres per hora i onades que van superar els quaranta metres d’altura, cosa que no havia succeït des de 1990. Aquests darrers dies, els termòmetres s’han mantingut per sota dels zero graus i els flocs es van acumulant jornada rere jornada. Les capes de gel i de neu dura queden soterrades per volves i més volves que, de mica en mica, fan créixer barreres que impedeixen la vida normal dels habitants, tant de la ciutat com del camp. Quan per anar al supermercat t’has d’obrir pas amb la pala una bona estona fins a arribar al cotxe i has de netejar un tros del carrer per tal que les rodes no se’t clavin a la primera de canvi, la neu -cal acceptar-ho- esdevé un problema. 

Han hagut de passar molts viatges nòrdics i sis anys de residència a Reykjavík per reconèixer sense embuts la molèstia de la neu. Quan cau en excés, les finestres queden cobertes de gel, contribuint a la foscor; passats uns dies, la neu a ciutat s’embruta i tan sols queda una barreja de tons grisosos; quan les temperatures ballen amunt i avall, la neu es converteix en gel trencadís, en rocs i plaques que et poden fer caure en qualsevol instant. No tot és llum, blancor i esponjositat. I malgrat tot, quan torni la tardor, després de l'estiu de dies eterns, i caigui la primera nevada, miraré meravellat per la finestra, com el nen que cercava flocs al cel de Gràcia aquelles nits en què el Picó sortia per la televisió anunciant una possible nevada “a cotes molt baixes”. 

L’emoció d’aquells vespres de cels rogencs, aiguaneu i llençols freds van construir l’imaginari del paradís nòrdic, d’aquell paisatge llunyà i insòlit, que havia descobert en alguna cinta vhs amb documentals de National Geographic. I, aquí em teniu, a caseta, escrivint aquest article rodejat de muntanyes de gel de tres, quatre i cinc pams, tot malparlant de l’hivern de les tempestes de neu. És ben bé que volem allò que no tenim, i que, quan ho tenim, ja no ho volem.