Darrera ovació per a una icona de l’europeisme

Gràcia Escapulada

per Albert Benet

La contra

Capella, amb el seu fill, celebrant la classificació per al play off d'ascens a Segona B
Capella, amb el seu fill, celebrant la classificació per al play off d'ascens a Segona B | Cedida

L’Europa plora la mort d’un dels exjugadors més carismàtics de les darreres dècades. En Carles Capella va defensar l’escapulari blau durant 10 temporades. Però la seva grandesa no es mesura en xifres sinó en els valors humans que va demostrar dins i fora del camp. En Carles, aquell noi de ca l’Amills de Sant Llorenç de Morunys, va arribar al vell Sardenya la temporada 1982-83 de la mà d’en Jordi Solsona. La campanya següent ja va ser nomenat capità d’una plantilla curulla de joves futbolistes. Després de tres anys jugant a Gràcia, va traslladar-se a València per fer-hi el servei militar on, de passada, va defensar els colors del Catarroja, sota les ordres de l’exentrenador europeista Juanito Navarro. De tornada al Principat, va acceptar una bona oferta de l’Igualada fins que, el 1988, Carles Anglès  el va fitxar per a  retornar l’Europa a 3a.  Va ser durant aquesta segona etapa al club, de més de set anys i dos ascensos, quan va gestar-se el mite europeista. Dins del terreny de joc, tant a la línia medul·lar com a la rereguarda, en Carles va conjuminar la seva qualitat tècnica amb la seva condició física per tal d’esdevenir un futbolista solvent i contundent. I al vestidor, va acomplir el que tot entrenador espera d’un capità:  lideratge, compromís, sacrifici i companyonia.

Al vestidor va acomplir tot el que s'espera d'un capità: lideratge, compromís, sacrifici i companyonia

Aquest factor humà va esdevenir clau en la temporada de l’ascens a la Segona divisió B (1993-94). Un grup de bons jugadors, entrenats per l’històric Pep Rovira i capitanejats pel tàndem perfecte Ventura-Capella va aconseguir pujar de categoria malgrat les nombroses circumstàncies adverses. L’estada a la divisió de bronze va ser molt curta, només va durar una campanya (1994-95). Això no obstant, en Carles va gaudir jugant en estadis com el Martínez Valero, la Condomina i el Nou Estadi del Llevant. Un somni impensable per aquell jove que s’havia fet un tip de trepitjar camps de terra d’ençà que va deixar el seu primer club, el Berga.

Al començament de la pretemporada 1995-96, Pep Moratalla va apostar per un relleu generacional que va bandejar tant en Carles com en Ventura.  Després del disgust causat per la no alineació en l’onze titular en l’estrena del Nou Sardenya, en Capella va decidir penjar les botes i posar punt final a la seva carrera. Un any més tard els dos capitans van ser homenatjats pel club. Capella-Ventura. Ventura-Capella. L’ordre és indiferent perquè parlem d’un mateix símbol. Cap dels dos han fallat mai al seu estimat Europa. La darrera lliçó del Carles ha estat magistral. Durant gairebé tres anys ha lluitat amb optimisme, valentia i molta disciplina contra un càncer molt agressiu. Una filosofia de vida que ha fet possible que en aquesta cursa per la vida gaudís de tots els moments del dia amb la plenitud absoluta. Passejar pels voltants de Molins de Rei amb la seva esposa Ascensió Paz, escapar-se a Sant Llorenç, pedalejar  per Collserola, mirar un partit de futbol del seu fill, conversar de bàsquet amb  la seva filla Elena i,  sobretot, acaronar el seu net Carles, soci europeista  de sis mesos. En Carles ha estès la seva mà a tothom i per això el trobarem a faltar tant.