'La collita del Tradicionàrius'

Novetat editorial: segon volum de la trilogia que el reconegut periodista i escriptor gracienc Ferran Riera ha dedicat a la música folk

Documents

Portada de 'La collita del Tradicionàrius'
Portada de 'La collita del Tradicionàrius' | Cedida

El reconegut periodista i escriptor gracienc Ferran Riera ha presentat recentment el segon volum de la trilogia que ha dedicat a la música folk i al Tradicionàrius: 'La collita del Tradicionàrius. Història i transcendència d'un festival folk' (Pagès Editors). Aquesta obra es desenvolupa fins els prolegòmens de la 35a edició del festival, al 2022, ja sota el comandament de Carol Duran, i està dividit en dues parts: una primera de tipus cronològic, i una segona de caire temàtic, on s’aborden qüestions específiques sobre la filosofia i l’organització del festival. Aquí va un fragment del capítol on l'autor parla de la concessió per part de l'ajuntament a l'associació TRAM de la gestió del nou Centre Artesà Tradicionàrius.

 

"Saltem al 1993, quan l’ajuntament concedeix la gestió de l’Artesà a TRAM, que crea el Centre Artesà Tradicionàrius (CAT). Es pot dir que comença una nova època per al moviment folk dels Països Catalans. Jordi Fàbregas [director del festival] ens recorda el procés: “Des del primer any del Tradicionàrius, als programes del festival havíem dit que el cicle era una aposta temporal i que desitjàvem que hi hagués un lloc de referència a Barcelona per a la música d’arrel. A l’ajuntament, cap al 1991 hi comença un debat sobre l’existència dels centres cívics com L’Artesà. (...) La reflexió es trasllada als barris i a Sant Andreu surt l’oportunitat de especialitzar el centre cívic. A nosaltres ens interessava tenir un espai fixe que funcionés tot l’any. Des de sempre ho havíem parlat amb el districte de Gràcia, però llavors no s’acabava de veure clar. Tot i que hi havia una voluntat per permanència a Gràcia, a TRAM elaborem un projecte de gestió del centre de Sant Andreu que competeix amb un d’altre, especialitzat en teatre, i el districte opta per aquest últim, que serà el Sant Andreu Teatre (SAT)”.

La Lola [Capdevila, companya del Jordi] va viure així l’episodi: “Recordo que el Jordi em va trucar per dir-me que havíem perdut el concurs, i jo no em vaig emprenyar, perquè el meu imaginari era romandre a L’Artesà, a Gràcia. Poc després vam presentar el mateix projecte a L’Artesà i el vam guanyar. Era el lloc natural. El regidor Xavier Valls ens va ajudar molt en aquells moments. Havíem demostrat durant cinc edicions que allò podia ser un centre estable de música tradicional”.

Paral·lelament -continua al Jordi-, el districte diu que de fet l’especialització de L’Artesà ja s’està produint, perquè d’una banda hi ha el Tradicionàrius amb una programació de tres mesos i d’una altra banda també s’estaven fent mostres d’art contemporani. I nosaltres agafem el projecte i l’adaptem a les característiques de Gràcia. El presentem al districte i l’accepta perquè els interessa que no ens moguem d’aquí. Per nosaltres sempre havia sigut la primera opció. A la primavera del 1993 firmen el contracte i la inauguració oficial del CAT es produeix al setembre, que passa a estar sota la gestió de TRAM”.

(...) Li demano a l’exregidor Xavier Valls que confirmi les paraules del Jordi, i em diu: “Quan es va plantejar el procés de Sant Andreu, nosaltres vam reaccionar i els vam dir que es quedessin a Gràcia. La possibilitat que se n’anessin va ser el detonant per activar el procés del CAT. A més, sempre ens vam entendre perfectament amb en Fàbregas. Tu, com a regidor, dissenyes una estratègia, i et trobes amb un personatge que també fa coses en la mateixa línia, i es crea una sintonia i agafes una confiança que va creixent amb els anys”.

Esteve León [membre de las junta del CAT] acaba de concretar aquests fets: “A mi, com a gracienc, no m’agradava marxar a Sant Andreu, però érem conscients que això podia representar un pas endavant. Llavors ens criden de l’ajuntament per dir-nos que el nostre projecte els agrada i que volen col·locar-lo en un lloc o un altre.  I li diuen al districte de Gràcia que tenen un bon projecte per al barri. Però la realitat és més prosaica del que explica Valls. L’Artesà sempre havia tingut problemes de contestació popular, perquè li retreien què estava competint amb la resta d’entitats de la vila. Pep Fornés, que no és ximple, havia tirat endavant el Tradicionàrius i també tenia un projecte d’art contemporani, dues coses extremes, que no tenien competència possible. Però aquell run run es mantenia. Valls, a qui coneixia de l’associació de veïns, ens convoca al Jordi i a mi i ens diu: “Jo necessito tenir obert L’Artesà a Gràcia, i poca cosa més, però al barri del Coll no hi ha absolutament res i he de posar un centre. He de traspassar els diners de L’Artesà cap allà, i us deixarem el mínim per a que podeu funcionar. Vosaltres l’agafaríeu amb aquestes condicions?” I li vam contestar que sí. Partíem del càlcul de les despeses i el manteniment i 5 milions de pessetes [30.000 euros], que era suficient per tenir contractada una persona i quatre coses més. I a partir d’aquí, busca’t la vida. Això era al febrer del 1993. Adaptem el projecte. Treuen el concurs de la concessió, on no es presenta ningú més, i el guanyem. I a l’octubre obrim oficialment el CAT”.

La Lola recorda que “a partir del canvi de gestió hi ha noves contractacions, com la del regidor; es professionalitza la taquilla; es fa un concurs per adjudicar el servei de bar... A més, amb el CAT s’aconsegueixen moltes coses. Jo ho resumiria dient que s’aconsegueix temps i espai. I també hi ha una projecció arreu dels Països Catalans. (...) En definitiva, es trenca la por a la música d’arrel. Es revalora la música d’arrel”. 

Qui fins poc abans del canvi havia dirigit L’Artesà, Pep Fornés, ho va viure així: (...) “Jo m’hagués jubilat a L’Artesà. Hi estava feliç. Ara bé, hi va haver una certa oposició al traspàs de la gestió, perquè l’associació de veïns hi volia un ateneu, i fins i tot es va considerar que la concessió al CAT era una mena de privatització. Jo vaig pensar que era importantíssim que Barcelona tingués un centre especialitzat en música tradicional. Finalment, això va tirar endavant, entre altres coses perquè al darrera hi havia els mateixos músics autogestionats. El CAT s’ha convertit en el rovell de l’ou, el pal de paller impulsor de moltes coses arreu dels Països Catalans, i encara avui en dia és el gran referent de la música tradicional a tot el territori”.

[...]

 

Biografia

Ferran Riera (Barcelona, 1957), veí de la Salut, és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. A començaments dels vuitanta es va decantar pel periodisme musical. Ha treballat a la ràdio, la premsa, la televisió i internet. Al 1991 es va incorporar a Televisió de Catalunya amb l’equip del Sputnik i més endavant va dirigir durant divuit anys Rodasons, especialitzat en les músiques d’arrel. També va dirigir la revista Folc-Sons de la Mediterrània. Ha publicat A la plaça fan ballades. Una història de les músiques d’arrel als Països Catalans (2011), El Grup de Folk. Crònica d’un esclat (2016) i Inventari. La música folk als Països Catalans, del franquisme al Tradicionàrius (2019). Actualment és membre del consell de redacció de la revista de música i cultura popular Caramella i col·labora a les publicacions del grup Enderrock, la revista Directa i la web Diariofolk.com.

El periodista i escriptor gracienc Ferran Riera