Fer-se vell en temps de pandèmia

La gent gran és un dels col·lectius més afectats per la crisi sanitària que es viu des de fa dos anys. Molts pateixen una gran solitud. Aquesta és la crònica d'un accident, una recuperació i una mostra de solidaritat i suport veïnal

Societat

Els sanitaris baixen en cadira de rodes Joan Clupés, de 84 anys, després d'haver caigut el 19 de novembre de 2021
Els sanitaris baixen en cadira de rodes Joan Clupés, de 84 anys, després d'haver caigut el 19 de novembre de 2021 | Marc Asensio

Marc Asensio

El passat 19 de novembre en Joan Clupés es trenca el fèmur en caure mentre treballa en un petit taller que té al terrat de l’edifici on viu a Gràcia. És un primer pis sense ascensor (56 graons). Te 84 anys i viu sol, però al pis de dalt hi viuen el seu germà i la seva cunyada, el Lluís i l’Eulàlia. Ells són qui van trucar ràpid l’ambulància. 

Els sanitaris el baixen amb dificultats des del terrat fins al carrer en una cadira de rodes per una escala estreta i complicada. Mentre el baixen, en Joan li dona voltes al cap pensant què en serà, d’ell. Mai li ha passat res important. Sempre ha tingut una salut de ferro. 

L’operen el dia 20 al matí a l'Hospital de Sant Pau. A l’habitació, sense poder-se moure, la finestra es converteix en un mirador, que li permet seguir connectat a la realitat. Malgrat les trucades, el bon tracte del personal sanitari i les poques visites que permeten les restriccions, en Joan està trist i preocupat, sabedor que tot just comença un nou camí. 

Els petits detalls ajuden al Joan a tirar endavant. Els dies, però, no tenen sorpreses

Mentre es recupera de l’operació, la família l'hi busca un centre sociosanitari on fer la rehabilitació. A casa seva, amb molts obstacles, li és impossible (no té ascensor ni plat de dutxa). L’objectiu és que en Joan pugui tornar a olorar les parets de casa seva quan estigui plenament recuperat. Finalment, la família tria el centre Blauclínic Dolors Aleu, a la plaça Lesseps. Hi entra el 25 de novembre. Allà, en Joan comença a veure la llum al final del túnel i el seu estat d’ànim gira com un mitjó. L’ajuda molt el seu nou company d’habitació, el José, amb qui comparteix moments i converses eternes a la terrassa, sobre cuina, música i cinema. És el seu amic i confident. “Hoy te veo bien, Juan. Ya queda menos para salir, tienes que estar contento”, li diu el José. “Si no m’hagués passat això, no l'hauria conegut", diu somrient el Joan, que està cada dia més positiu, tot i que sap que no podrà passar el Nadal a casa. A Dolors Aleu comença a fer les seves primeres passes amb caminador, fa recuperació als matins amb l’Artur, un dels fisioterapeutes del centre. Amb ell fa els exercicis però parla de tot, en el fons, per intentar connectar amb el món exterior. 

Els petits detalls l’ajuden a tirar endavant. Els dies, però, no tenen sorpreses. En Joan esmorza, fa recuperació amb l’Artur, pren el sol a la terrassa, i rep la visita de 12-14h del seu fill David. Per trencar la monotonia cuida les plantes de la terrassa del centre, i fins i tot, planta algun esqueix. Mentrestant, arriba un dia important: el canvi del caminador per les crosses.

L’adeu del seu company d’habitació i amic José, que rep l’alta dues setmanes abans, suposa un petit cop anímic. Tot i això, el 7 de gener arriba el moment esperat: la seva alta. És moment de comiats amb les infermeres, els fisioterapeutes, les pacients amb qui jugava les partides al domino i la resta del personal. Sovint la gent oblida que una residència o un centre sociosanitari no només cura, sinó que també crea llaços, escolta, conversa i regala anys de vida a qui ho sap aprofitar. Això en Joan ho sap, i per això es mostra agraït. 

L'adéu del seu amic José, que rep l'alta dues setmanes abans, suposa un cop anímic

Després de deu minuts de trajecte mirant amb un somriure els carrers del barri, en Joan arriba a casa, s’acomiada de l’ambulància i treu les claus. Entren pare i fill, contents que tot hagi anat bé. Ple d’il·lusió, puja els graons, ajudat per la barana i per una crossa. Mentre avança, escolta el Lluís i l’Eulàlia, que l’esperen al seu pis, amb la porta oberta. A l’entrada de casa s’abraça amb els seus cunyats i deixa caure unes llàgrimes contingudes. “Moltes gràcies per tot”, diu ell. “Tu també ho hauries fet”, respon l’Eulàlia. Entren tots a casa. A ell l’esperen els regals de la Nit de Reis sobre la taula, tot i ser conscient que el millor regal és haver pogut tornar a sentir el caliu de la llar. 

Ara segueix recuperant-se, amb ganes de reprendre el contacte amb el José, de seguir valorant la salut i la gent que l’envolta. En un temps en què la solitud s’està cobrant moltes més vides a causa de la pandèmia, la companyia és importantíssima. El coronavirus mata ara. La solitud ha matat i matarà sempre.

A l'Hospital de Sant Pau, parlant pel mòbil per connectar amb l'exterior
En Joan i en José prenen el sol a la terrassa del centre sanitari on es recuperen
Joan Clupés, fent exercicis de recuperació al centre sanitari
Visita mèdica a l'hospital després de l'operació
56 graons separen el pis de Joan Clupés del carrer
Al pis de dalt viuen el germà del Joan Clupés i la seva cunyada, el Lluís i l’Eulàlia
Joan Clupés, al terrat del centre sanitari on s'ha recuperat