'Catorze històries de merda'

Novetat editorial: El publicista gracienc Òscar Pla s'estrena a la literatura amb un recull de relats sovint irònics i sempre divertits en què són presents l'escatologia i icones de la cultura

Documents

Portada de 'Catorze històries de merda', amb pròleg de David Cirici
Portada de 'Catorze històries de merda', amb pròleg de David Cirici | Cedida

No cal recordar que a Catalunya l’escatologia és part intrínseca de la cultura. El caganer, fer cagar el tió, multitud de cançons tradicionals, dites, refranys i frases fetes amb ADN 100% escatològic són presents en el dia a dia de la vida dels catalans. I Òscar Pla, impregnat des de ben petit d’aquesta peculiaritat i condició, ha agafat tots aquests elements -i d’altres icones com els Castells, el Barça, Montserrat o el Procés- i ofereix un recull de relats sovint irònics i sempre divertits, on l’autor explica, de manera col·loquial, planera i fàcil de digerir, catorze històries de ficció i de no tanta ficció. Després d'una llarga trajectòria professional dedicada la publicitat, ara s'estrena a la literatura amb aquest llibre autoeditat, del qual oferim un petit tast.

Sos mesos després de la signatura, ja estàvem instal·lats al nostre nou pis. Si no ho vam fer abans, va ser perquè vam haver de fer unes petites reformes al bany petit, que estava una mica malmès. La resta del pis, impecable i per entrar a viure de seguida. Els tres membres de la família estàvem feliços al màxim, gaudint d’un pis molt més gran i confortable que l’anterior. Els rebuts mensuals de la hipoteca eren -i són- durs de fer front, però paga la pena el sacrifici. Entre la feina d’en Nil i la meva (sóc funcionària a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú), podem anar fent amb certa dignitat. Hem instal·lat mobles barats, però avui en dia hi ha mobles força assequibles que un cop posats fan goig del moderns i ben dissenyats que són.
I va ser a la quarta o cinquena bugada que vam estendre, que ens hi vàrem fixar. L’estenedor de casa va des de la finestra de la galeria on tenim la rentadora fins a la finestra d’enfront, que és la de l’estudi (l’espai comunitari és un celobert compartit per dos pisos cada planta), i és de l’estil d’aquells amb les cordes de penjar que es poden anar movent amb corrioles a banda i banda, per anar penjant la roba i allunyant-la a mesura que vas penjant-hi noves peces. I l’estenedor del pis del costat (el pis de l’alcalde) està a màxim tres metres del nostre, i col·locat en paral·lel al nostre.
– Hòstia, nena, t’has fixat en els calçotets que hi ha estesos al pis de costat?- em va preguntar en Nil, ben bocabadat.
– Alaaaaaaaa... que fort!- vaig respondre-li.
Els sis calçotets que estaven estesos a l’estenedor del pis del costat tenien, tots ells, una lleugera -o no tant- marca a sota del cul, que anava des de l’alçada del forat de l’anus fins allà on recau l’escrot de l’usuari de la peça. I ni el lleixiu ni el millor dels detergents (és de suposar que a ca l’alcalde no utilitzen detergent de marca blanca) eren capaços d’esborrar del tot aquella línia allargassada i lleugerament marronosa, i que jo no volia ni imaginar-me el color que hi devia tenir abans d’entrar a la rentadora.
– Sí, nena, sí, són llepets. Fortíssim. Els calçotets de l’alcalde, plens de llepets.- va reblar en Nil, rient-se com un boig, mentre em donava una camisa seva per penjar a l’estenedor.
– Shhhhhhhhhhhhh... Nil, cony, que això és un celobert i ens pot sentir tothom. Calla i no riguis, coi, que el tema és delicat. A més a més, recorda que aquest paio no deixa de ser el meu cap!- li vaig dir, malgrat que jo també hagués volgut riure sense reprimir-me gens ni mica.
A partir d’aquest dia, mai res no va ser com abans. Almenys, pel que fa a la meva relació amb l’alcalde -un independentista de pedra picada- de la ciutat. De fet, el meu home i jo el vam votar a les darreres eleccions municipals. O sigui, que el batlle, políticament, ens agradava força i pensàvem que ell i el govern “indepe” de coalició ho estaven fent raonablement bé.
Però des d’aquella descoberta esgarrifosa -malgrat el lleixiu i el detergent de marca- tot va anar diferent.
D’aleshores ençà, quan em trobo l’alcalde al replà de casa, no puc evitar imaginar-me el lamentable estat dels seus calçotets.
– Bon dia, Irene, et tracten bé a l’ajuntament?!- em diu sempre amb un gran somriure a la boca, àvid de ser simpàtic amb els seus potencials votants (com tots els polítics, val a dir).
Quan coincideixo amb ell a l’ascensor, tampoc no puc evitar imaginar-me la magnitud del llepet a aquelles hores. Lògicament, no deu ser la mateixa a primera hora del matí que quan torna de treballar, sempre tard i després de tota una jornada ben escarxofat a la seva poltrona.
Quan em creuo amb el batlle a l’Ajuntament, també em resulta impossible deixar d’imaginar-me el to cromàtic del llepet que, ben segur, du incrustat al 100% cotó dels seus calçotets blancs. I penso que tot el respecte i autoritat que desperta entre tots els treballadors i treballadores de l’Ajuntament quedaria en res -o en ben poca cosa- si tots ells i elles sabessin tot el que jo sé, i haguessin vist amb els seus ulls les pinzellades dubtosament artístiques que aquell home tan poderós genera, dia sí dia també.
Quan el veig a Canal Blau (la televisió local que tenim a Vilanova), on surt tot sovint per contestar les preguntes -més aviat tipus “massatge”, val a dir- que li fan els periodistes del petit i humil canal televisiu, no puc evitar pensar què n’opinarien els televidents si estiguessin informats que aquell home encara tan ben plantat, el seu admirat (en molts casos) alcalde, no sap eixugar-se el cul com Déu mana.
Quan veig l’alcalde saludant els seus veïns i veïnes pel carrer, atenent amablement les reclamacions dels seus conciutadans (“els contenidors del davant de casa sempre estan plens”, o “a l’asfalt del davant de la botiga hi ha un forat enorme”, o “els patinets elèctrics van com bojos pel carrer, heu de prohibir-los d’una puta vegada”, etc), se’m fa difícil evitar pensar què n’opinarien tots ells si sabessin que aquella autoritat local que tenen al seu davant i amb qui encaixen la mà respectuosament (i en algun cas, amb una afectuosa abraçada inclosa) és un porc de mil parells de collons, i disculpeu-me si sóc tan mal parlada, però això em ve de molt joveneta i no ho puc evitar, què hi farem.
I  així, bugada rere bugada, els llepets de l’alcalde se’ns apareixen, repetidament i inexorablement, al davant dels nostres perplexes ulls.

[...]

Biografia

Òscar Pla (Gràcia, 1957) és un autor novell que ha esperat a tenir seixanta-quatre anys per escriure el seu primer llibre, un fet del tot intranscendent i irrellevant per a la literatura universal, però prou important per a ell. Fins aquest moment, el seu únic lligam amb el món editorial havia estat dissenyar-li les cobertes i maquetar-li tots els llibres al seu pare professional, en Lluís Bassat, el mestre dels mestres de la publicitat. L’Òscar s’ha passat tota la seva vida laboral escrivint i dissenyant campanyes de publicitat, algunes de les quals prou recordades pel sofert públic català, com l’espot anti tabac protagonitzat pel gran Johann Cruyff, o la campanya de reciclatge “Envàs on vas?”, un espot de TV que va donar la tabarra fins a límits difícils de suportar. Per la part que li toca, us demana disculpes. I ara, per fi, s’ha decidit a escriure aquestes “catorze històries de merda” que diuen molt, per sort o per desgràcia, de la seva persona i de la seva vida. I un altre cop, espera i desitja que us agradin o, si més no, us entretinguin i us facin passar una bona estona. Es pot adquirir (en ebook i en paper) a Amazon o Lulu.

Òscar Pla, l'autor