El casament més esperantista

L'esperanto a Gràcia (V): la vida social durant la postguerra

Societat

Escales de l'església de Sant Joan, a la Virreina
Escales de l'església de Sant Joan, a la Virreina | À.G.P.

Xavier Alcalde 

El dijous 26 de juliol de 1956 la parròquia de Sant Joan de Gràcia, a la plaça de la Virreina, acollí una cerimònia ben especial: el casament entre el ciutadà francès Jacques Hibon i la catalana Marta Garcia. Oficià la cerimònia el sacerdot Josep Casanovas. L’acte tingué lloc en el context del dissetè congrés espanyol d’esperanto i hi assistiren molts dels 600 congressistes, que deixaren l’església petita. Per tercer cop, la ciutat era l’escenari escollit pel prestigiós esdeveniment (inaugurat al Saló de Cent), després de la primera edició de 1920 i la darrera d’abans del franquisme, el 1936. 

Cal dir que el pare Casanovas era un veterà esperantista, molt actiu a la diòcesi de Girona, i havia tingut un paper rellevant en l’acolliment a Catalunya de 211 infants austríacs després de la Primera Guerra Mundial, en coordinació amb els esperantistes de la regió d’Estíria. Era un dels sacerdots que s’encarregaven de les eucaristies a les trobades d’esperanto. I, evidentment, hi feia servir la llengua internacional.  

Per la seva banda, els dos enamorats s’havien conegut també com a esperantistes i, en absència d’una llengua comuna, l’esperanto esdevingué de forma natural l’idioma de la parella, com passava habitualment a les llars internacionals formades d’aquesta manera. Ella era la secretària del grup Stelo de Paco, el principal grup esperantista de Gràcia en aquells anys. Situat al carrer Terol 26, era també la seu de la Cooperativa de Teixidors a Mà (ara Teatreneu). El 2017 la biblioteca Jaume Fuster acollí l’exposició Barcelona coopera. La Cooperativa de Teixidors a Mà, 1876-2004, on s’explicava també la importància que hi havia tingut el grup Stelo de Paco. 

Davant la impossibilitat de reactivar els grups d’esperanto obrers i/o catalanistes, els esperantistes catalans no tenien més opció que formar part d’associacions políticament neutrals. Tanmateix, el moviment esperantista durant el franquisme suposà un oasi de cooperació entre persones amb ideologies oposades, especialment davant l'erm associatiu que caracteritzava l’Espanya de la postguerra. 

Tornant al casament, concloem amb les paraules del butlletí de la Federació Espanyola d’Esperanto: “Enmig d’una pluja d’arròs i una explosió de fotografies, va sonar, com a promesa pacifista, les amades notes de La Espero. Tothom va felicitar la nova parella esperantista fins que l’automòbil els va allunyar de les interminables encaixades de mans i els llargs petons”.