'De portes endins'

Novetat editorial: L'escriptor Jordi Cantavella presenta una història emocionant per la vida de tres generacions de veïns de la Barcelona del segle XX, narrada per un ascensor modernista molt especial

Documents

Portada de 'De portes endins'
Portada de 'De portes endins' | Rosa dels Vents

"Crec que mai la lletjor ha d'usurpar el lloc de la bellesa, algun dia ens adonarem de tots els tresors que hem deixat perdre. Aquesta història és un homenatge a tota la màgia i el sabor que tenen els edificis, els objectes i els artefactes amb una mica de poesia". D'aquesta manera s'expressa l'escriptor Jordi Cantavella sobre la seva darrera novel·la, De portes endins (Rosa dels Vents), una història emocionant que transita per la vida de tres generacions de veïns de la Barcelona del segle XX, narrada per un ascensor modernista molt especial. A través del que veu i escolta l’aparell, es donen a conèixer la vida i les trifulgues dels veïns de l’escala així com els esdeveniments i els canvis socials que sacsegen la ciutat durant cent anys. Una història coral i costumista de la qual podeu fer un tast.

 

De tant en tant m’ha passat que, quan entren un parell d’adolescents a la cabina i després algun altre usuari, generalment  de sexe diferent, els agafa la rialleta nerviosa. Els veig plorant de riure mirant de dissimular fins que baixen o si l’altra  persona surt abans. Malgrat la inoportuna hilaritat, ho passen  molt malament mentre dura el trajecte. Aleshores, quan es  queden sols, esclaten de riure i es culpen l’un a l’altre d’haver-lo fet cargolar-se i quedar com un enze davant del veí o la  veïna.

Mira que en sou, de ximples.

El que també em trobo, i molt sovint, és que els meus usuaris entren dins de la meva cabina i no saben què dir. Normalment se saluden i després callen. S’escuren la gola, miren el  sostre, els peus i qualsevol banda provant d’evitar els ulls de  l’altra persona. Són tan a prop l’un de l’altre que la seva distància social queda envaïda durant el temps de pujada o baixada i enganxen les esquenes contra les meves parets. Reconec que alguna vegada he pensat a fotre’ls una empenta i fer  que s’abracin, però això seria molt violent, pobres, i podria acabar en un esclat de violència veïnal innecessària.

D’altres vegades, quan no saben què dir i els incomoda el  silenci forçat, enceten converses estúpides. La majoria d’aquests col·loquis són del tot anodins i mancats de cap mena d’interès.

En canvi recordo una situació que descriu molt bé els seus protagonistes: en Gustavo i en Carlos Alberto.

Tots dos tornaven de la feina, és a dir, de tocar al Parc Güell per als turistes. Hi anaven gairebé cada dia. Cadascun  tenia el seu lloc fix on interpretaven les seves cançons i de  tant en tant algunes versions. Duien les guitarres i un carretó  amb amplificadors, faristol i micròfon. També un petit carregament amb els seus CD, que venien als que s’hi interessaven.  
Malauradament, una part del que guanyaven amb la suor de la seva creativitat estava destinada a pagar les multes de la  guàrdia urbana, ja que l’Ajuntament sempre ha considerat  els músics de carrer com a captaires, cosa que seria impensable en altres ciutats més respectuoses amb la creació artística.

Aquell diumenge tornaven cansats; havien estat tocant al parc tot el matí amb pocs beneficis, donat que els dies de pluja poca gent visitava els llocs a l’aire lliure. Cap a les cinc de  la tarda, era hivern i ja fosquejava, van creure que no pagava la  pena continuar sota l’aiguat.

Van carregar instruments i carretons dins de la meva cabina i van trucar al botó de la seva planta. Quan jo ja anava entre el tercer i el quart pis, em vaig aturar. No podia continuar  perquè havia deixat d’arribar electricitat a l’edifici. 

Que consti que no era culpa meva.

Era una avaria general, els veïns anaven sortint a l’escala i es preguntaven els uns als altres si tenien llum a casa i van arribar a la conclusió que tot el carrer havia quedat a les fosques.

En Carlos Alberto va picar el botó de l’alarma, però, com resulta obvi, no funcionava. En sentir les veus del veïnat a l’escala, tots dos es van mirar als ulls malgrat la poca llum que hi  havia dins del meu habitacle. 

—Sí? —va preguntar en Gustavo.
—Sí —va respondre l’argentí.

Van treure les guitarres de les fundes i van començar a fer uns arpegis per escalfar els dits encarcarats pel fred. Primer va  cantar en Gustavo una cançó satírica dedicada a la guàrdia  urbana, després va empalmar en Carlos Alberto amb una chacarera pròpia del seu país.

El públic que hi havia a l’escala va romandre als replans per escoltar el concert que havien improvisat els seus veïns  cantautors. A mesura que les guitarres i les veus sonaven, es  van anar obrint més portes i ben aviat tota l’escala es va omplir d’espelmes enceses que creaven una atmosfera gòtica plena de llum ataronjada que feia misterioses les figures modernistes esgrafiades a les parets. Les ombres que titil·laven  semblava que atorgaven moviments a totes aquelles canonades i cables que feien de marcs per a nimfes, fades, querubins  i flors creats per estilets feia un segle.

Els espectadors aplaudien amb entusiasme cada vegada que s’acabava un tema. No veien els intèrprets, perquè jo m’havia  quedat aturat entre dos pisos, però la música fluïa com l’aigua  d’un rierol de muntanya des de dins meu i arribava a unes orelles sorpreses i agraïdes.

Era la primera vegada que jo esdevenia escenari i he de dir que vaig gaudir cada segon del concert. Desitjava que l’electricitat no tornés fins al cap d’una bona estona. Els dos músics també fruïen aquell moment tan màgic, tot i que no devien estar gaire còmodes amb els seus instruments musicals en  un espai tan reduït com era la meva cabina.

Guaitava l’Eugeni, que havia agafat una cadira i escoltava nostàlgic la música en directe amb un got de vi a la mà. Estic  segur que aquella situació devia recordar-li la infantesa.
Era impossible no pensar en la Sabina i l’Eulàlia. 

En Guillem Mercader també era al replà amb una cadira. Fumava una cigarreta i aguantava un cendrer a la falda. Uns  pisos més avall, la Cinteta somreia amb admiració a uns veïns  amb què només s’havia saludat; ignorava que tenien aquell  talent. Els seus aplaudiments eren els més calorosos de tota  l’escala.

Naturalment no hi faltaven la Seelie i la Marta, grans admiradores dels músics, cadascuna amb una cervesa fresca a la  mà. Xocaven les ampolles tot brindant, ballaven, reien i cantaven senceres les cançons dels seus amics de manera entusiasta.  Alguns veïns s’atrevien a cantar alguna tornada poc complicada.

Mai no havia vist els replans de l’escala tan plens de gent. Demanaven més cançons per animar els meus presoners i  aquests es lliuraven generosament al seu públic subjugat.

Només una porta no es va obrir, tot i que jo sabia que rere l’espiell hi havia els ulls envejosos i amargats d’en Ricard Camprubí, que era incapaç de suportar el goig dels altres, i encara  menys si els protagonistes de la diversió eren un parell d’immigrants indesitjables. Aquella porta, tossudament tancada, amagava la rancúnia de qui se sap prescindible.

La llum va tornar, jo vaig poder continuar pujant els dos artistes fins al replà de casa seva, ells es van acomiadar del seu públic inesperat i la fascinació de la música i la poesia va donar pas a la silenciosa normalitat.

Des que la Marta s’havia associat amb els seus veïns, poques  vegades tornava tota sola a les nits després de tancar el local.

[...]

 

Biografia

Jordi Cantavella (Barcelona, 1967) ha publicat quinze llibres, entre els quals destaquen la novel·la El brigadista (Rosa dels Vents, 2015), traduïda al castellà per l'Editorial Milenio, Aquests catalans estan tocats del bolet! (Columna, 2010), la novel·la infantil En John Gardfield en territori xeiene (Estrella Polar, 2010) i el llibre de contes per a adults Paper Higiènic (Llibres de l'Índex, 2006. Ha escrit també Els barris de Barcelona i els seus carrers (Edicions 62, 2010), la biografia d'Albert Llovera No limits (Planeta, 2011), Em vull fondre! (Cossetània, 2012) i Llegendes de boletaires i altres histories de muntanya (Edicions B, 2016). És traductor i autor de guions de televisió i cinema. Durant dues dècades ha estat copropietari de l'emblemàtic bar gracienc l'Astrolabi.

L'escriptor Jordi Cantavella