Tardes de primavera a Austurvöllur

Gràcia des de l'exili: Islàndia

per Èric Lluent

La contra

Terrassa de l'English Pub, a Austurvöllur
Terrassa de l'English Pub, a Austurvöllur | Helgi G. Ásmundarson

Després de l’hivern de les tempestes de neu, Reykjavík viu aquests darrers dies una primavera gairebé permanent que ens ha fet oblidar totes les penúries dels mesos sense llum. És l’època de l’any en què els veïns de la capital islandesa tenen alguns costums que recorden en certa manera a la vida gracienca. La plaça Austurvöllur, on hi ha el parlament de la nació, s’omple cada dia de gent assedegada de vitamina D i cervesa, i de lluny, l’ambient recorda a les tardes agradables a la plaça de la Vila, a Sol, a Virreina o a Revolució.

Per què hi visc, aquí? Quan no trobo la resposta correcta, recordo les paraules de Llucia Ramis, que després d’un viatge per aquesta illa que avui és casa meva escrivia que Islàndia et neteja els ulls

El sol passa per sobre de la seu de la sobirania nacional i, tot seguit, s’inclina cap a l’oest, fins a amagar-se breument rere el nou hotel de luxe del cantó dret de la plaça, per tornar a aparèixer una estona més entre les façanes de Vallarstræti. D’aquest carreró arriba a la plaça la flaire dels kebabs i els falàfels que serveixen al restaurant Mandi, lloc de pelegrinatge dels personatges de la nit que cerquen omplir-se la panxa amb alguna menja econòmica que els permeti arrepenjar-se una estona més a la barra de qualsevol bar del centre.

La terrassa de l’English Pub és plena de gom a gom els dies que fa sol. De fet, els ingressos de bars com l’English incrementen extraordinàriament segons el temps que faci a partir de les quatre de la tarda, hora en la qual comença el happy hour, durant el qual la cervesa de barril es ven a vuit-centes cinquanta corones, és a dir, uns sis euros, en lloc de les mil dues-centes habituals. Els que gaudim de la fresca en màniga curta i ulleres de sol intentem anar movent les cadires de manera que no se’ns escapi ni un raig de sol. L’escena recorda a un camp de gira-sols una tarda d’agost.

Afegeixo que Islàndia té la capacitat de netejar-te l'ànima quan més ho necessites

Al bell mig d’Austurvöllur, al voltant de l’estàtua de Jón Sigurðsson, s’hi solen reunir els borratxos més il·lustres de la ciutat, que dediquen estones ben llargues a deixar-se la gargamella tot malparlant a crits d’un món que els mira amb estranyesa. De tant en tant, grups de turistes passen acompanyats d’un guia local que ens assenyala com a exemplars de l’espècie autòctona que surt corrents de casa en quant fa sol. Algun viatger, en escoltar l’explicació, fins i tot s’anima fer-nos una fotografia amb certa indiscreció. Mentre m’encenc una cigarreta, saludo a càmera.

Quan, finalment, l’ombra torna a cobrir-ho tot, la majoria s’inclina per entrar al cau, és a dir, al càlid interior d’un bar anglès clàssic: fusta, fotografies vintage de gent bevent o fent esport, grans pantalles per veure la Premier League, una diana per jugar als dards i, evidentment, una ruleta de la sort el premi gros de la qual són vuit cerveses al preu de dues. En aquesta mena de bars els forasters són benvinguts: turistes, militars i navegants de tota mena es relacionen amb els locals a força de  preguntar where are you from? i, en el cas dels forans que residim a Islàndia, why do you live here?

A vegades, després de sentir la pregunta -per què vius aquí?-, em quedo pensatiu, tot assaborint un Jameson Black Barrel a preu de caviar rus. Per què hi visc, aquí? Quan no trobo la resposta correcta, recordo les paraules de Llucia Ramis, que després d’un viatge per aquesta illa que avui és casa meva escrivia que Islàndia et neteja els ulls. Afegeixo que Islàndia, els seus paisatges, els seus silencis, la contundència de la seva força, tenen la capacitat de netejar-te l’ànima quan més ho necessites. Tanco els ulls i respiro ben profund; cal continuar.