Trepitjant València des de les pàgines de 'Noruega'

Mirada enfora: visita a la capital del Túria amb l'obra de Rafa Lahuerta a la mà

La contra

L'Albufera no surt gaire a 'Noruega' però s'ha de visitar igual
L'Albufera no surt gaire a 'Noruega' però s'ha de visitar igual | S.M.

Si vols visitar València ho has de fer llegint Noruega, de Rafa Lahuerta. Aquesta va ser l'única recomanació que el dire va deixar anar dies abans que féssim l'eterna escapada pendent que tothom té a la llista de viatges per fer, ajornada sovint els darrers temps, i no a causa d'una pandèmia global sinó per prejudicis i tòpics ridículs. En aquestes mateixes pàgines s'havia afirmat que la ciutat del Túria, juntament amb Bilbao, li estava passant la mà per la cara a Barcelona. Així que, amb el llibre a la mà, cap allà baix que tirem amb el cotxe, amb l'única guia de la lectura de Noruega, d'una València que només està en la memòria del seu autor, particular i única, esborrada a cops de plans urbanístics i franquícies. Inoblidable. Aquesta València literària, i també la d'Internet, i la de la propietària de l'apartament on ens allotgem a Benimaclet. Tot ajuda. 

Benimaclet ens encanta. Està prou lluny del centre per no sentir-te tan turista però a tres parades de metro

Al barri mariner del Cabanyal és un matí de Divendres Sant calorós que espera una processó, amb totes les cadires preparades en una foto de poble antic que ens sorprèn; no és bona idea entrar-hi amb el cotxe; carrers tallats, poli despatxant els vehicles, músics despistats... Pensem que serà millor tornar-hi més endavant, i ajornem la ruta que havíem planificat per algunes bodegues del barri que es resisteixen als canvis. Però tampoc és bona idea deixar el Cabanyal pel dilluns de Pasqua; amb les persianes abaixades ens quedem amb les ganes de fer l'entrepà, així que fem una ullada pel nucli dur, encara amb reformes pendents, solars buits i pancartes als balcons pròpies de barris gentrificats com la Barceloneta o Gràcia. 

Benimaclet ens encanta. Està prou lluny del centre per no sentir-te tan turista i alhora a prop amb tres parades de metro i deu minuts caminant. Té aquell aire de barri perifèric orgullós, amb tradicions pròpies i locals autèntics, com l'Olegari, al carrer del Músic Hipòlit Martínez, un espai gestionat per un col·lectiu de joves, tot molt assembleari, ple de consignes polítiques i de proclames a la diversitat on tothom sembla sentir-se a gust. Els fills adolescents estan encantats (també pel wifi). L'ambient del bar contrasta amb el silenci i la foscor dels edificis del voltant; és un oasi al mig del desert. Tenen una oferta gastronòmica ben limitada però això no és cap crítica: hummus clàssic o de remolatxa, amanida i minipizzes que van sortint del forn de llenya que es veu des del menjador amb els ingredients que escull el pizzero, no el client; hi ha opció vegana, per suposat. 

Aquest sopar, i l'arròs al forn de l'escapada a l'Albufera d'un altre dia, és la recompensa a les jornades esgotadores pel Mercat Central, pel barri del Carme, per Russafa, al passeig per la Ciutat de les Arts i les Ciències que és difícil de processar; una recompensa al mal sabor de boca i de butxaca que ens deixa la parada-vermut al mític Cafè Lisboa de la plaça Doctor Collado; segur que ja no és el mateix cafè que surt a Noruega. Algunes coses canvien a pitjor.