Patricia Cancelo: "És molt difícil vendre obres d'art perquè l'art és il·lusió"

L'escultora impulsa artistes emergents des del seu espai de Travessera de Gràcia i una nova galeria a Torrent de l'Olla 106

Cultura

L'escultora Patricia Cancelo al seu estudi-taller de Travessera de Gràcia
L'escultora Patricia Cancelo al seu estudi-taller de Travessera de Gràcia | S.M.

Després de 30 anys de carrera i 30 mudances,  Patricia Cancelo ha aconseguit fer-se un lloc en el sector de l'escultura. Enamorada del ferro, desenvolupa el seu art des de l'espai que té a Travessera de Gràcia 315, on també promou obres d'altres artistes, a més de gestionar la nova Galeria 106 de Torrent de l'Olla. Va rebre el premi Vila de Gràcia 2021 pel projecte 'Art Solidari'.

Què té el ferro?
És un material dur però alhora mal·leable. Quan el veiem penses que és pesat o fins i tot brusc, però té un caràcter molt afable.

No va ser la teva primera opció...
A la Llotja em van donar una beca per treballar el ferro quan van veure les obres que havia fet de fang. No ho tenia clar al principi però en el moment en què vaig escalfar-ho i vaig començar a forjar-ho, va ser amor a primera vista.

Sense els mestres que has tingut, haguessis arribat fins aquí?
Sense ells perds molts coneixements. Pots ser autodidacta però tenir una persona que ha passat pel mateix que tu i que sap què vindrà en el futur, és un luxe perquè avances més, t'empapes per tot arreu. Aprens del que fas bé i del que no. El fet de poder disposar de l'espai i la infraestructura que em va proporcionar el mestre forjador Josep Maria Parés, i que la meva economia d'estudiant no em permetia, va ser el millor regal de la meva vida.

Com arribes a les formes geomètriques i al concepte d'infinit que tant t'identifica?
Des de petita sempre m'han obsessionat les formes geomètriques; m'ajuden a plasmar el que veig i entendre-ho. La meva obsessió és on comencen i on acaben les formes, les meves escultures, si les posessis al terra encaixarien, estan concèntriques, unes dins de les altres.  

També semblen que surin..
Perquè jugo amb el buit. M'encanta treure les propietats que defineixen un material. El ferro és dur, doncs fem que sembli lleuger. Vull jugar amb la gent, no només amb el que veu sinó el que li sembla que veu. La gravetat també és important en aquesta aparença de volatilitat.

A banda del projecte solidari amb què vas guanyar el Premi Vila de Gràcia, ja n'havies fet abans d'altres. Què t'impulsa?
Això li dec a la meva família, sobretot a la meva mare. Aquests valors els aprens a casa. Aquest premi m'ho van donar a mi, perquè sóc la cara visible, però moltes persones s'hi van implicar. La idea és conjunta amb la doctora Elisa Ayurva, amb qui ja havia col·laborat en el disseny d'unes joies per a Arrels. I amb la pandèmia, no em podia quedar al marge.

L'art pot canviar el món?
La meva mare, a qui vaig dedicar el premi, em va dir un dia que "no podria canviar el món, però sí el meu entorn".  Crec que si millores el teu entorn es produeix una sonda de solidaritat que s'estén arreu. L'art és transformador i curatiu.

Escultores que visquin de la professió, encara són excepcions?
Sí. També depèn de la disciplina que escullis. Si jo hagués estat ceramista segurament tot hagués estat més fàcil. Treballar amb el ferro té els seus riscos (pintures, gasos, àcids) i això em va frenar alhora de plantejar-me tenir fills; la conciliació hagués estat impossible. L'art és molt demandant, no pots parar, has d'investigar durant tota la vida.

És difícil vendre art?
Moltíssim, perquè l'art és il·lusió, i a diferència d'altres països, aquí no estem acostumats a comprar-ne. El 21% és un fre considerable, i les condicions laborals dels autònoms... Jo he hagut de trucar a moltes portes, grans i petites.