Noces d'argent d'una nit memorable

Gràcia Escapulada: la victòria 1-3 de l'Europa contra el Barça a la final de la Copa Catalunya de l'any 1997

per Albert Benet

La contra

Muntatge fet per l'europeista del carrer Bruniquer Miquel Saltiveri amb motiu de la victòria contra el Barça
Muntatge fet per l'europeista del carrer Bruniquer Miquel Saltiveri amb motiu de la victòria contra el Barça | Cedida

La nit del dimecres 17 de juny del 1997 va ser memorable. L’Europa va ridiculitzar el FC Barcelona en la final de la copa de Catalunya bo i clavant-li un 3-1 al camp vell de L’Hospitalet de Llobregat i amb les càmeres de TV3 en directe. Certament, abans del partit, cap seguidor gracienc confiava en fer saltar la banca perquè la diferència entre blaugranes i escapulats era abismal econòmicament i esportiva.

La gesta havia estat culminada. L'Europa li va prendre un títol al FC Barcelona, 74 anys després

Però de seguida es va veure que la podríem fer molt grossa. L’Europa, que entrenaven Pep Moratalla i Tintín Márquez, va sortir decidit a mossegar el Goliat barcelonista amb una pressió intensa al mig del camp i uns contracops letals. El tàndem Robson-Mourinho, per la seva banda, va alinear un onze amb pocs titulars, molts reserves i alguns jugadors del filial. Il·lusió contra apatia o excés de confiança. 

L’empenta gracienca va traduir-se en gol als 22 minut de joc: Lluís va llançar un córner assajat i Pacha, amb una rematada de cap acrobàtica, va fer el 0-1 gràcies a la pífia del porter Busquets (pare del Sergio). Poc abans d’arribar a la mitja part, Xavi Molist, aleshores jugador del filial i actual entrenador del Sant Andreu, va fer l’empat després d’una centrada de Cúellar.

Però l’èxtasi europeista va arribar després de la represa. El menut davanter cantàbric Sergio va aprofitar una pilota penjada per Gandoy, que Lopetegui (exseleccionador espanyol) no va saber refusar, per a fer l’1-2 al minut 74. I, set minuts després, Diego en un contracop al galop va fer, amb un xut ras, l’1-3 definitiu. La sentència visitant va provocar l’esclat dels seguidors europeistes agrupats a la part central de la graderia Preferent que van pagar 1.000 pessetes per a veure en directe una fita històrica. No hi érem tots perquè alguns consocis més grans van estimar-se més mirar el partit per la televisió, amb narració de l’arlequinat Xavier Andreu i un jovenet Jordi Grau. Era com si recordessin la transmissió insòlita que TVE va fer d’aquell Europa-Real Zaragoza de la copa del Generalísimo de la temporada 1966-67.

El president Joan Grasses i els directius Bartolí, Felip i Vergés, entre d’altres, es van emocionar quan el capità Miquel Carvajal va aixecar la copa davant l’aplaudiment unànime dels prop de 5.000 espectadors que omplien el municipal riberenc. La gesta havia estat culminada. L’Europa li va prendre un títol al FC Barcelona, 74 anys després. En Grasses va ser dels pocs europeistes presents a L’Hospitalet de Llobregat (potser l’únic) que el 1923 s’havia desplaçat fins a Girona per a veure com l’Europa li prenia el campionat al Barça.

L’endemà de l’1-3, la festa es va traslladar a la plaça Rius i Taulet (encara duia el nom de l’alcalde barceloní). La copa va entrar a la plaça des del carrer del Diluvi dins d’un l’Hispano-Suiza clàssic (no vull equivocar-me) que conduïa en Sergi Gallifa, europeista de sempre. Al president Grasses se li van tornar a negar els ulls quan va veure la gernació que s’aplegava als peus del balcó de l’ajuntament. D’aquella alegria en fa ja 25 anys.

Brindo per tots aquells herois!