“Per fer literatura de qualitat, treu el que et passa a dins”

Entrevista a Pedro Zarraluki, escriptor

per Clara Darder

La contra

Zarraluki al Salambó aquesta setmana
Zarraluki al Salambó aquesta setmana | Silvia Manzanera

L'escriptor Pedro Zarraluki ha tornat a l'actualitat literària amb La curva del olvido (Destino). És l'ànima del Salambó, un cafè emblemàtic a punt de fer 30 anys. Precisament aquí en fa ara 17 que vam parlar amb ell, just quan va guanyar el premi Nadal per Un encargo difícil. Ja tenia  l'Herralde (La historia del silencio) i el Ciutat de Barcelona (El responsable de las ranas).

Fa disset anys et vaig entrevistar, com ha anat tot?
Ara estic content, ha estat un llarg silenci després del llibre de contes. Vaig dedicar-hi massa anys, em va costar escriure'l.

Repercussions de guanyar el Premi Nadal?
Guanyar sempre dona satisfacció, la teva feina arriba a més gent i se'n fa més difusió. És gratificant guanyar premis.

La corba de l'oblit, i aquest títol?
És un concepte en psicologia, que il·lustra la pèrdua de la retentiva en general, però sobretot a mesura que ens fem grans. Som capaços de recordar molt en el temps i després no saber que hem dinat.

Llavors és bo oblidar?
Hi ha coses que són oblidables (riu). La conclusió de la novel·la és que els pares no podem fer res pels nostres fills i filles, ells i elles han de trobar el seu camí. Els adults només podem donar-los suport.

Dos pares i dues filles?
Volia enfrontar dues generacions. Pares grans amb filles joves, volia investigar que els ofereix per davant a elles i quins records tenen ells al seu darrera.

Què han d'oblidar aquests pares?
Van passar una guerra i la van amagar a les seves filles per protegir-les del dolor, no es parlava del patiment. Les noies joves no la tenen present.

Era necessari que a cada generació el sexe fos el mateix?
M'interessava saber com s'enfrontaven les noies a la vida, penso que pels nois és més fàcil i literalment menys interessant. Per aquest motiu les vaig escollir a elles. Pares que les van tenir de grans i ara, als seus seixanta, elles en tenen vint. Els volia tancar en una petita pensió d'una caleta d'Eivissa. Vaig escollir un espai humil al voltant de l'estiu del 68.

Quan ets jove et menges el món?
De jove ho passes malament, per la incertesa del que vindrà. Per a mi la millor edat son els trenta, quan encara ets jove, estàs segur de tu mateix, tens experiència i seny, i pots començar a sentir-te feliç.

I als seixanta, s'acaba tot?
Ets conscient que hi ha menys per davant que al teu darrera.

En els teus llibres els personatges secundaris tenen força.
M'atreuen molt els secundaris. En aquesta novel·la les mares són dones fortes, que han deixat marca en tots ells i elles; així i tot, només surten en flashbacks.

És important emocionar-se?
Escriure és reflexió i emoció. Només ho deixo quan llegeixo per després tornar a escriure. Per a mi escriure no és terapèutic; tanmateix, si el que et passa a dins no ho treus, mai faràs literatura de qualitat.

Els llibres que has escrit són la teva vida?
Sí, hi ha personatges que són amics i gent amb la qual he conviscut. Em serveix per reflexionar i saber on he fallat i on no.

El Salambó encara és un cafè literari?
Ho és. Quan veig algú escrivint rodejat de papers penso, aquest podria ser jo. Volíem mantenir el romanticisme dels cafès de Barcelona, espais on fer un cafè i alhora menjar un plat de llenties. El Salambó farà trenta anys a l'octubre i estem units literàriament amb Gràcia.