La flama del Caliu Gracienc

Gràcia Escapulada: a la memòria de Jaume Pujol i Palau (1946-2022)

per Albert Benet

La contra

Jaume Pujol (dreta) en l'homenatge al soci número 1 de l'Europa, Joan Alemany (1999-2000)
Jaume Pujol (dreta) en l'homenatge al soci número 1 de l'Europa, Joan Alemany (1999-2000) | Miquel Saltiveri

La mort d’en Jaume Pujol i Palau (1946-2022) és un sotrac emocional del tot inesperat per als seus familiars i per a qui el coneixíem i apreciàvem. En Jaume deixa un bon grapat d’amics i coneguts al camp de l’Europa i al barri de la Salut. El recordarem pel seu tarannà afable, la seva mitja rialla inesborrable i sobretot, per la seva fidelitat a l’escapulari blau.

Em vénen a la memòria les primeres imatges que tinc d’en Jaume i el seu fill Albert de les darreries dels 80, amb l’equip a la Regional Preferent. Sempre l’un al costat de l’altre, drets a la part alta del gol on atacava l’Europa. L’Albert onejava un bandera escapulada mentre en Jaume cridava Europa! Europa! La primera gran alegria que van viure plegats al vell Sardenya va ser l’ascens a Tercera aconseguit després d’una promoció contra el Vilobí d’Onyar.

Recordo també amb molta nostàlgia el banderí del CDE del seu Seat Ibiza blanc, que ens duia cada quinze dies al camp de l’Horta la temporada que vam jugar a la Segona B. I no oblidaré mai l’alegria que em provocava veure els cartells dels partits de l’Europa enganxats a l’aparador de la seva botiga del carrer de la Boqueria. Aquell establiment  de roba (sobretot de pantalons) va esdevenir un punt de trobada de molts europeistes, que hi fèiem tertúlia. Allà, en Jaume es va fer amic del nebot del gran Manuel Cros, un tal Severo (si la memòria no em fa cap mala passada). Aquell parent del davanter més popular que ha tingut mai l’Europa va regalar-li uns àlbums de fotografies impagables de l’arxiu personal del futbolista. Perquè en Jaume tenia el do de fer amics de seguida.

Nascut al Poble Sec i arrelat a la Salut coneixia amb precisió tots els racons de Gràcia i de la Barcelona emmurallada. I presumia del seu europeisme arreu. Des de la Salut fins a Tossa de Mar. Des de Ciutat Vella fins a la Segarra. I sobretot al Nou Sardenya, la seva segona llar. La seva imatge era sempre present al gol. Aficionat com els d’abans, amb els auriculars a les orelles per a informar-nos dels resultats dels altres partits: “Gol del Vilafranca a la Verneda! Penal en contra del Sant Andreu!”. Coneixedors del jugadors rivals i dels noms dels àrbitres, a qui sovint adreçava comentaris irònics i simpàtics. En Jaume era un enamorat del futbol dominical i les postres del diumenge.

Els seguidors més joves que ara animen des del gol de Pau Alsina potser no deurien haver parlat mai amb ell, però de ben segur que l’identificaven amb la penya Caliu Gracienc perquè mai no va deixar de penjar la pancarta blava d’aquest grup, actualment testimonial. En Jaume va ser un dels socis fundadors del Caliu (1996) i el primer president d’una penya que va arribar a tenir 120 associats i seu al Bar Vall de la plaça Rovira. La seva implicació com a penyista ha estat encomiable i gràcies sobretot a ell, la flama del Caliu no ha desaparegut del tot del camp.

Incondicional de les reunions de socis dels dilluns a la tarda, Jaume Pujol també ha estat fidel als partits dels equips de base. Ha estat un lector habitual d’aquest setmanari i un oient de Ràdio Gràcia des de les primers transmissions dels anys 90.

Margarida, Albert i Mònica, armeu-vos de coratge! Per a tu, Jaume, un visca l’Europa ben fort!