'La musa de la plaça Reial'

Novetat editorial: l'última novel·la del periodista i escriptor Rafael Vallbona narra dues històries paral·leles en el temps

Documents

Portada de 'La musa de la plaça Reial'
Portada de 'La musa de la plaça Reial' | Cedida: Univers

L'última novel·la del periodista i escriptor Rafael Vallbona, La musa de la Plaça Reial (Univers), narra dues històries paral·leles en el temps. La primera, a inicis de la dècada dels seixanta, ens situa al Jamboree, conegut com el Saint Germain de Barcelona, un espai freqüentat per mariners de la flota americana, prostitutes i joves bohemis. L'assassinat d’un propietari d’una fàbrica de làmpades capgirarà aquest petit espai de la nit i convertirà als seus clients en caps de turc de la policia franquista.  D’altra banda, molts anys endavant, un jove estudiant que vol reconstruir la història del seu avi, s'endinsa en aquest convuls passat en entrevistar una de les persones que van viure aquella època. La novel·la es presentarà el 26 d’octubre a Ona Gràcia, amb jazz en directe i amb una conversa amb Jordi Canal.

 

Novembre de 1962.
Cantava amb una tendresa aparent i amagant una amargor roent i incerta que el micròfon dissimulava. La seva entonació, mig agra mig dolça, complaent i insatisfeta a la vegada, captivava l’auditori.
Tot en ella era nocturn: la pell, el somriure, la veu melangiosa i també els anhels d’aquells colla de joves que imaginaven el  futur al pòsit dels glaçons mig desfets del cubalibre. I quan cantava «The lady is a tramp», canviant Califòrnia per Barcelona, el gel es fonia, més de pressa, perquè en aquell antre i a tota la plaça, els joves somiadors, els marits fidels en llibertat condicional, els ianquis go home  de tres quarts blaus fosc i barret blanc i els cambrers atrafegats, l’ovacionaven demostrant com l’estimaven. I ella, a vegades, plorava amb els darrer vers de «My funny Valentine», un altre número del musical Babes in Arms. Però llavors ja eren les tres de la matinada, i totes les quimeres es transformaven en vomitades agres al peu d’un fanal modernista de la plaça; allà fora, on el món destil·lava una realitat més trista que la seva veu.
Allò passava en una època en què el jazz trencava barreres mentals i transformava els individus, i Barcelona el vivia amb una obscura passió de copes i fum. Al tombant dels seixanta, locals com el Texas, el Tobogán, el Kit Kat, el New York o el Jazz Colon havien convertit la plaça Reial i els voltants en un petit Saint Germain d’estar per casa on joves bohemis, intel·lectuals i esnobs es creaven amb paios d’aspecte truculent, putes, mariners de la Sisena Flota i venedors de grifa i marihuana, habitants del no-res en una barreja insòlita impulsada a ritme de de jazz que a vegades acabava amb batusses o ganivetades. Entre tots els clubs, el Jamboree brillava amb llum pròpia per la qualitat dels artistes i la tipologia del públic.
En aquella cava de la plaça Reial, la nit era massa amable i sensual per a uns temps convulsos de llengües de fang que s’emportaven cossos inerts riera avall, mentre Renata Scotto debutava al Liceu amb «La Traviata» i les mestresses de casa aprenien les cançons de moda a Escala en hi-fi. En aquell entorn, el jazz era perillós, i ella ho sabia. Potser per això li queia una llàgrima quan cantava «odio Barcelona, és plena de gent i humida», mentre el públic, entusiasmat amb el ritual d’homenatge pagà a la ciutat, aplaudia i imaginava en el seu somiqueig un vague somriure de complicitat.
Al final de l’últim passi d’un dissabte de novembre de 1962 en què la neu encara quedava lluny de l’imaginari ciutadà, en el marge d’una pàgina del Ciero on es parlava de la concessió del premi Ondas al yernísimo, doctor Martínez Bordiu, un jove aprenent de poeta fill del barri Xino va escriure: «Cantava una experiència agredolça». Aixì veia el públic de Barcelona la Gloria Stewart.
Era una novaiorquesa atractiva, de mirada trista i posat lànguid, que cantava a The Living Room, a Manhattan, i que havia descobert la Rambla el 1955. Al cap de quatre anys, cansada del matrimoni, va agafar els seus dos fills, en Harold i la Deborah, i es va embarcar al pailebot Ile de France disposada a començar una nova vida a Europa. Van estar-se dues setmanes a París, on va actuar al Blue Note, i després es va instal·lar a Barcelona. Al principi en Harol, el gran, estava empipat amb la mare per aquell canvi de vida sobtat, i no li parlava. El noi col·leccionava segells, i considerava que Espanya era un lloc avorrity perquè els timbres només i sortia el general Franco. Però, al costat del brogit i la crispació dels carrers de Nova York, Sitges, on van anar a viure, era el paradís, i de seguida, s’hi va trobar bé; tot i que eren els únics negres que hi havia al poble.
En un dels viatges que la Gloria feia a Barcelona va conèixer un contrabaixista anomenat Jack Hand. Amb el seu germà volia formar una banda i necessitava una cantant. Va ser el moment de fer el salt. Es van traslladar a viure davant del camp de l’Espanyol, i va començar a cantar al Jamboree els Jazz Brothers: en Jack al baix, en Phil al trombó, trompetista Wally Besser, el pianista Pere Ferré i el baterista afroamericà John Chip Collins. I, a partir de llavors, va ser un no parar de música, not i un espelín que la matinada ancorada en una tendra confusió entre el neguit i la indolència. és allò que els vents del món porten amunt i avall sense que calgui fer-hi res; tot sura. Potser sí que la vida s’anava precipitant gran velocitat.
Al darrer compàs de cada passi, mentre apagava definitivament la veu i aclucava els ulls deixant que els aplaudiments lo envaïssin tots els racons del fràgil cos, les imatges d’aquells últims anys se li projectaven vertiginosament a la pantalla imaginària de la ment. Després, esvaït l’eco de l'última cançó, quan el local es buidava i l’únic rastre de la vetllada eren gots buits i cendrers plens de burilles, no sempre de cigarrets, la Gloria es recolzava a la barra tot mirant la sala amb melancolia i, per un instant, deixava vagar l’amable abisme del record damunt d’aquella natura morta que, només uns minuts abans, havia estat el cel. Exhalava un sospir profund, comprenia que no sempre es poden controlar tots els ressorts de la vida i, deixant que s’esvaís el darrer pensament sobre el món d’ahir que s’allunyava, pujava les escales de la cava i s’omplia els pulmons de l’aire humit i espès com l’escudella de la broma que venia del port. A la Califòrnia de la cançó, aquell ambient pesat no l’hauria suportat ni un dia; però era a Barcelona, a la plaça Reial, el seu palau, allà on la Gloria Jean Owens, Stewarts pel marit, n’era la musa. I no volia marxar-ne per res.
Ets més guapa que els angelitos de Machín!- li va etzibar amb gràcia un borratxo estintolat contra un Seat 1400.
Ella va somriure l’enginy de la floreta, i l’home li va enviar un petó de baf etílic. A l’altra banda de la plaça, un mariner americà tocava descaradament el cul d’una noia de camí al llit on desfogaria el desig, mentre un escombriaire de mida estràbica i Celtas enganxat al llavi la saludava amb un educat «bona nit, senyoreta Gloria».

 

Biografia

Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) és autor de més d'una seixantena de llibres, alguns dels quals han estat traduïts al castellà, el francès o l'italià. Ha guanyat els premis Just Manel Casero i Roc Boronat de narrativa, Amat Piniella i Nèstor Luján de novel·la històrica, Ernest Udina de periodisme, Columna Jove i Ramon Muntaner de novel·la juvenil, Ferran Canyameres de novel·la negra, Cadaqués a Rosa Leveroni i Jocs Florals de Barcelona de poesia, entre d'altres. Col·laborador a premsa (durant molts anys va signar la torratxa de la contra d'aquest setmanari), ràdio i televisió, ha estat professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna. D'entre els seus darrers llibres destaquen 'Swing. Allà on la vida venç', 'Soc un boomer' o 'Un any a la Cerdanya'. La novel·la 'Tros' va ser portada al cinema per Pau Calpe, amb Pep Cruz i Roger Casamajor de protagonistes; un film  nominat al Premis Gaudí 2022.

L'escriptor i periodista Rafael Vallbona