Pequín amb mirada d'infant

Mirada Enfora: el record del primer viatge a la capital de la Xina, una ciutat plena estímuls com les olors d'espècies dels mercats

La contra

'La ciutat prohibida', antic emplaçament imperial ara reclam turístic de Pequín
'La ciutat prohibida', antic emplaçament imperial ara reclam turístic de Pequín | Isabel Palazón

Dotze hores de vol, quatre maletes de mà, tres maletes facturades, una escala a Frankfurt i... Voilà! Hem arribat a casa de la mare! Bé, no ben bé casa de la mare, més aviat el seu país natal. Aquest era el meu primer viatge a la Xina i només hi tenia quatre anys. Anàvem la mare, el pare i jo i, tot i que la meva mare és d'una ciutat del nord anomenada Shenyang, vam quedar-nos uns dies a Pequín per descobrir la capital. Malgrat que la meva memòria està borrosa, pel fet que han passat molts anys, no crec que mai sigui capaç d'oblidar les sensacions i l'impacte que la capital xinesa va tenir en mi.

El meu primer viatge a Pequín va ser un descobriment d'un món nou que no em podia ni imaginar

El primer que crida l'atenció quan arribes a Pequín és la quantitat de gent. Pot sonar obvi, però per la meva percepció de nena de quatre d'anys era realment impactant. Els carrers pequinesos estaven plens de gent caminant amb pressa o anant en bicicleta o en motocicleta. És una de les imatges que més tinc gravades al cap. També recordo la xafogor i la sensació de roba enganxada a la pell. Ho recordo perquè el meu pare portava una camisa de lli que se li va xopar per la suor i vam estar fent bromes sobre el tema.

Recordo Pequín com una ciutat meravellosa, més estranya i plena d'estímuls del que jo estava acostumada. Sempre hi havia alguna cosa nova a veure o descobrir i et deixava una sensació única i infantil com papallones a la panxa i que no desapareixia. La mare també hi estava canviada. Hi parlava amb més confiança i facilitat del que jo havia vist mai. Segurament perquè, per primer cop en molts anys, tornava a ser al seu país natal.

Cada dia hi havia una cosa nova a veure. El pare sempre portava la càmera portada al coll i fèiem moltíssimes fotografies. Vam veure la monumental plaça de Tiananmen, per més tard entrar a la Ciutat Prohibida. Són espais màgics i únics, impossibles de trobar en Europa i molt lluny de l'arquitectura a la qual jo estava acostumada. Grans monuments de pedra, escales immenses i criatures desconegudes i mítiques formaven aquell espai que, per mi, semblava un escenari de conte. Jo no ho recordo, però la mare sempre explica que li vaig preguntar què eren aquelles criatures que decoraven els pòrtics i en respondre’m "Són dracs", l’hi vaig contestar: "No s'assemblen al de Sant Jordi".

La mare ens va portar per tota la ciutat. Vam anar a mercats i tendes artesanals. L'olor d'espècies que regnava als mercats era fort i intens i em recordaven a quan ella cuinava al nostre pis a Barcelona, cosa que paradoxalment, em va fer enyorar casa nostra.

Els dies de vacances a Pequín s'esgotaven, però la ciutat semblava no acabar-se mai. Donava igual quants llocs visitessis o que tan lluny caminessis, sempre hi havia algun edifici nou a veure, un menjar nou a tastar o una tenda nova on comprar. Fins i tot, quan vam abandonar la capital per dirigir-nos a Shenyang a veure a la família de la meva mare, encara sentia que, en algun lloc, ens havia quedat alguna cosa pendent de veure. Viatjar sempre és emocionant a través d'uns ulls d'infant.

Isabel Palazón