Amb una llarga trajectòria com a guionista per a programes infantils, d'entreteniment i sèries de televisió, l'escriptora gracienca Anna Manso publica ara Un cor de neu (La Magrana), la seva primera novel·la per a adults i el seu llibre número cinquanta-un. Manso explica la història de la Sara, una escriptora de seixanta-cinc anys que viu aïllada enmig del bosc, al Berguedà. Fa vint anys que no parla amb el seu fill Josep i això li provoca un dolor tan profund que li impossibilita estimar. Un dia al bosc coneix un llop amb qui sembla que pot parlar i la seva vida es capgira. 'Un cor de neu' gira entorn de la impossibilitat d'estimar quan encara hi ha ferides obertes. L'escriptora el presentarà a Gràcia el 24 de novembre a La Memòria. Fins llavors, en podeu fer un tast amb aquest fragment.

La Sara es resisteix a acceptar que la previsió meteorològica l’ha vessat i continua la ruta. La neu s’imposa i cau furiosa, clavant-se-li als ulls com els cristalls del mirall de La reina de la neu d’Andersen, el seu conte d’infantesa, que ha explicat tantes i tantes vegades. L’escriptora no té altre remei que girar cua i apressa el pas, que aviat es converteix en una carrera que vol ser lenta, per no donar el braç a tòrcer, però que acaba sent el que ha de ser, un avenç ràpid pel sender, tant que la Sara no troba el següent senyal del GR, mira al voltant, hi veu molt poc i el poc que veu no ho reconeix. S’ha perdut. Reprèn la carrera pel petit camí que ara és pla. La Sara ho aprofita i corre més, no veu un pedrot cobert de neu, rellisca i cau a terra amb tanta mala fortuna que es dona un cop al cap i perd el coneixement. La neu continua caient sense importar-li que la Sara jegui a terra, immòbil.
Quan obre els ulls el dolor que sent al cap fa que els torni a tancar. Quan finalment aconsegueix obrir-los el que veu la deixa gelada. És un gos de pèl castany torrat i blanc i mirada... irònica?
—No soc un gos. I ho saps.
La bèstia parla i la Sara sap que el cop l’ha embogit i s’espanta.
—No has embogit, estimada. Saps que soc un llop. Entenc la teva llengua i el teu pensament. Tampoc és cap prodigi, us passeu el dia parlant i pensant.
La Sara no vol respondre. S’hi nega. Si ho fa entrarà en un espai inconegut que l’espanta i es diu que res del que li està passant és veritat. De sobte recorda una dada: els llops fa anys que es van extingir però se n’han localitzat uns pocs exemplars que han travessat fronteres fins a arribar a Catalunya. Però és boja, es diu. Els llops no parlen. I només de dir-s’ho sap del cert que no està bé. El cap li bull de dolor i el llop hi insisteix.
—He travessat muntanyes i soc aquí. Em faig vell i m’ha plagut de visitar la terra dels ancestres.

La Sara s’aixeca amb dificultat i ignora la bèstia amb tossuderia. Mira al voltant amb neguit per trobar algun indici que li faci encertar el camí de tornada.
—Per molt que m’ignoris no desapareixeré.
—Calla! —crida la Sara sense saber si s’ho diu a ella o ho diu al llop.
—Si això és el que vols...
El llop continua parlant-li sense emetre cap so. La Sara s’ho estima més així. Si li escoltés el so de la veu no sabria què fer. Ara s’adona que no és al lloc on ha caigut sinó uns quants metres més enllà, sota les branques d’un pi negre, arrecerada de la neu.
—Sí, he estat jo qui t’ha arrossegat fins aquí, moltes mercès i tot això que es diu. Hauria estat poètic però no pas bonic deixar que la neu et cobrís.
—Els llops no parleu. Mai. Només als meus contes... Estic com un llum... —respon la Sara, nerviosa. Continua sense veure per on ha de començar a caminar per tornar a casa.
—D’acord, però podem continuar parlant. Sobretot perquè t’has perdut i no saps tornar, estimada.
—No em diguis estimada! Sisplau... quin disbarat...
—Llavors com vols que et digui?
La Sara va per cridar-li un altre cop però s’atura. Ja no ho té tan clar. Com s’ho farà per tornar a casa?
—T’hi portaré jo, amb estima o sense. Millor?
La Sara el mira desorientada. Nota el dolor del cop que li arriba en forma d’onades. La neu sembla que s’ha aturat i el llop es posa en marxa. La Sara primer dubta, però finalment el segueix. El llop avança davant seu amb elegància i elasticitat. Ella no pot deixar de mirar-lo. Fan camí plegats en silenci i la Sara es va calmant. És una calma rara i profunda. D’acceptació. El llop no es tomba ni una sola vegada per saber si la Sara el segueix. Ho sap. Travessen el bosc a soles sense que ningú els digui on van, sense que ningú s’adoni que són una dona i un llop i faci res per aturar-los. Rere les capçades d’uns arbres la Sara veu aparèixer la teulada de casa però no per la part habitual. Han arribat pel vessant contrari, pel bosquet de l’obaga. No sap com s’ha pogut desviar tant de la ruta. Ha d’admetre que avui la neu li ha jugat una mala passada.
—T’has fet la valenta. Sort que t’he trobat.
—Gràcies...
La Sara s’escolta parlar amb el llop i ja no li sembla estrany. Fa per entrar a casa. Vol tancar la porta i oblidar-se del que acaba de viure. Treu les claus i abans d’obrir el llop li frega les cames.
—Adopta’m. No és el que feu els humans per sentir-vos bé amb vosaltres mateixos?
La Sara se’l mira astorada.
—No ets un gos. He escrit llibres i contes sobre tu. He estudiat com sou i sé que no ets el monstre que tanta gent imagina, però ets una bèstia salvatge. No et correspon viure dins de casa.
La Sara fa girar la clau i obre la porta. El llop s’hi esmuny i s’ajeu davant l’estufa. El Pesat apareix i jeu al seu costat, com si res. La Sara tanca la porta i admet el que no es pot admetre. Necessita una dutxa i se’n va cap al lavabo. Quan es despulla es mira el cop al cap al mirall. Ja no li fa mal i no hi veu cap senyal. Com si res hagués passat. L’aigua li fa bé i quan torna al menjador espaiós on fa vida i on hi té l’escriptori, l’ordinador i el finestral, observa el llop i el gat adormits davant l’estufa, i la imatge la conforta. Observa el nouvingut i decideix que pot passar per un gos. És un exemplar no gaire gros, no deu haver estat mai el mascle alfa de la bandada, per això campa sol. I sembla vell. Tampoc té un aspecte feréstec. Desprèn, això sí, una força especial que la captiva i que no li ve del pelatge torrat i blanc, ni de les potes fermes. Li ve de dins. Potser quan es desperti ja no podran parlar i tot haurà estat cosa del cop al cap. Però íntimament desitja que no sigui així. De sobte, si el llop no parlés se sentiria sola, ella, a qui la soledat no li ha pesat mai.
Seu davant l’ordinador i escriu. Se li ha acudit com desfer el nus que li impedia continuar la història i unes hores després té la certesa que ha escrit unes bones pàgines.

Biografia

Anna Manso (Vila de Gràcia, 1969). Escriptora i guionista. Des de l’any 1996 escriu guions per a programes infantils (Barri Sèsam, Super3, Mic, Una mà de contes), programes d’entreteniment i sèries (El joc de viure, El cor de la ciutat, Ventdelpla, KMM). Actualment forma part de l’equip de guió de la sèrie diària Com si fos ahir (TV3). Com a escriptora té cinquanta títols publicats de literatura infantil i juvenil. Ha guanyat dues vegades el Premi Gran Angular de literatura juvenil, l’any 2008 amb Canelons freds i el 2016 amb Allò de l’avi. L’any 2016 va ser reconeguda amb el premi Atrapallibres de literatura infantil pel seu llibre Amics monstruosos. Autora de la columna periodística La pitjor mare del món que s’ha publicat durant onze anys al diari ARA i del llibre La peor madre del mundo. Participa en diferents activitats d’animació a la lectura i a l’escriptura per a infants, joves i adults i de formació a docents. Col·laboradora en diferents mitjans de comunicació.