La vida interior

Gràcia des de l’exili: Islàndia

per Èric Lluent

La contra

Vista nocturna de Reykjavík
Vista nocturna de Reykjavík | Brian Suda

Novembre és el pitjor mes de l’any per a aquells que vivim a Islàndia. Esperem l’onzè mes amb ressentiment, com el nen que fa cua perquè li punxin una vacuna, conscient que, si no surt corrents d’allà, és únicament perquè no vol organitzar un numeret. L’instint, és clar, ens mana marxar de l’illa a fi d’evitar el període en què perdem sis minuts de llum cada dia, jorn rere jorn, ara sis, ara dotze, divuit, vint-i-quatre, trenta, trenta-sis, quaranta-dos, quaranta-vuit, cinquanta-quatre, seixanta. Una hora de sol que perdem cada deu dies, fins a arribar al solstici d’hivern, quan tindrem tan sols quatre hores de sol fred, baix, sempre lliscant sobre la línia de l’horitzó. És temps de suplements de vitamina D i de preparar bé el cau. És un període en què la salut mental dels illencs depèn exclusivament d’una bona planificació de la vida interior, del temps que passarem abrigant-nos de la foscor i de les tempestes de vent, de pluja i de neu. 

Durant segles, els autòctons van haver de viure en condicions extremes i van haver de cercar els recursos necessaris per no embogir durant els llargs hiverns a tocar del cercle polar

Des d’ara fins a principis de gener, l’agenda d’un islandès és plena de sopars d’empresa, de família, d’amics i d’enemics, ara a casa dels uns, ara a casa dels altres, amb l’objectiu de mantenir el cap distret i cercar calidesa interior de les llars, il·luminades amb llums de Nadal sis o set setmanes abans de l’efemèride del naixement del nen Jesús. S’observa una habilitat heretada en els islandesos de naixement, característica menys habitual en la comunitat d’estrangers que residim a l’illa, que troba més entrebancs a l’hora de relacionar-se en els mesos de nit quasi perpetua. Durant segles, els autòctons van haver de viure en condicions extremes i van haver de cercar els recursos necessaris per no embogir durant els llargs hiverns a tocar del cercle polar. Aïllats i empobrits, la manera que van trobar per sobreviure va ser la paraula, en concret, l’expressió oral, que els permetia ocupar el temps i trencar els murs de les cases diminutes i sempre humides per somiar amb grans gestes i llegendes. 

Aïllats i empobrits, la manera que van trobar per sobreviure va ser la paraula, en concret, l'expresssió oral

Cercant històries per antigues hemeroteques, recupero un text publicat el 25 de març de 1826 a una revista de West Virginia, als Estats Units, anomenada The Ladies’ Garland, que descriu una vetllada hivernal a l’interior d’una casa islandesa. Així eren els hiverns fa dos-cents anys per aquí dalt: “Un vespre d’hivern en una família d’Islàndia presenta una escena interessant i plaent en alt grau. Entre les tres i les quatre, es penja un llum a l’habitació principal, i tots els membres de la família prenen posicions mentre fan tasques manuals. Un dels familiars avança cap a una cadira prop del llum i llegeix en veu alta. Tenint dificultat per rebre llibres impresos, els islandesos tenen la necessitat de copiar els llibres que poden tenir prestats. L’orador és habitualment interromput pel cap o algun membre intel·ligent de la família, que fa algun comentari o que proposa preguntes sobre el que s’ha llegit, per exercitar la ingenuïtat dels nens i dels servents”. 

Passats gairebé dos segles de la redacció d’aquesta descripció, els islandesos encara conserven l’habilitat dels millors oradors i la passió per les històries que conformen la tradició i la literatura popular. Però la capacitat narradora dels nascuts a l’illa va més enllà de les històries conegudes i publicades. Especialment a l’hivern, se’ls activa el sentit creatiu i sovint es reprodueixen escenes molt similars a la descrita al retall de premsa antiga anterior, però amb històries pròpies. L’islandès gaudeix de l’atenció dels qui escolten les seves paraules, domina el ritme i el silenci, la ironia, la pausa i el drama, i una anècdota qualsevol pot passar a ser l’entreteniment teatralitzat necessari per farcir la vida interior durant els mesos d’hivern i oblidar que a fora és fosc i fa molt fred.