"Tota lectura ha de ser un repte i un llibre, tensió per a l'intel·lecte"

Entrevista a Eduard Márquez i Tañà, escriptor gracienc que a la novel·la '1969' relata l’agitació de la lluita antifranquista a Barcelona amb una aposta narrativa transgressora

La contra

L'escriptor gracienc, en una imatge recent
L'escriptor gracienc, en una imatge recent | Cedida

Eduard Márquez i Tañà (1960), escriptor gracienc i autor de contes i novel·les, publica 1969 (L’Altra Editorial), una novel·la amb una aposta narrativa transgressora: una polifonia de veus i fonts documentals disposades harmònicament que narra l’agitació de la lluita antifranquista a la Barcelona del 69.

1969 parla d’una generació i una època que no havies tractat mai abans tot i portant ja molts anys escrivint. Què t’impulsa a escriure 1969?

La novel·la em ballava pel cap fa uns vint-i-cinc anys. Havia viscut de prop el procés de la Transició on molta gent havia arriscat molt per assolir un somni polític i va acabar com va acabar, en desengany. I aquesta idea, la del desencís, quan poses tota la carn a la graella i no obtens els resultats esperats, en penso que té moltes possibilitats narratives.

Quan poses fil a l’agulla?

La idea sempre ha estat allà però aleshores no em sentia preparat en tant que el tema és complex, genera suspicàcies i podia convertir-se en terreny pantanós. No va ser fins la meva crisi cap allà 2012 a 2014 quan vaig sentir que era el moment d’embrancar-me amb el projecte. No tenia res a guanyar ni res a perdre.

La perspectiva del temps (mig segle) del desencís provocat pel resultat del procés de reforma política (canviar tot perquè tot continués igual) i el posterior oblit, això ens permet parlar en termes d’una derrota generacional que va apostar al tot o res per canvis més profunds?

 

 

Derrota generacional no. Però sí una derrota parcial. Dels que volien canvis més profunds n’hi va haver que van assumir el resultat amb resignació i d’altres que ja els hi va estar bé.  Pels qui volien anar més enllà sí va ser una derrota perquè no acceptaven menjar-se un príncep primer i un rei després ja que optava per posicionaments més republicans i més radicals. La realitat és molt tossuda i això que definiria com una ambivalència va obligar a que la gent es posicionés en algun lloc, bé en el plateret de la balança del desengany o bé en la banda dels que ja els estava bé sortir d’una dictadura i aconseguir una democràcia tot i amb mancances.

Per molts va ser un desengany i, si ens posem radicals, sí va ser una derrota dels que esperaven alguna cosa més. La seva il·lusió i compromís va fer fallida i això té una potència literària enorme. El valor literari de la derrota és molt gran perquè et permet tensar molt la història i té moltes possibilitats narratives,

És terreny propici la Transició literàriament parlant?

 

Sí, afortunadament, la Transició l’hem anat rellegint. La visió de la Transició ha canviat molt. El paradigma d’aquest canvi és que ha perdut força aquella idea que la Transició la van conduir uns líders polítics generosos amb ments preclares i van dirigir-nos modèlicament cap a la democràcia. Hem evolucionat cap a visions menys personalistes i posant focus en el teixit social. No van ser quatre ments preclares, aquí va currar molta gent a les universitats, als barris, a les fàbriques…

 

Jo qüestiono això dels preclars i no va ser tan modèlica i s’ha democratitzat l’atribució dels mèrits que és més sociològica. El paper d’historiadors que són més joves i no s’han menjat lo de la Transició modèlica i ho han fet fent un treball d’anàlisi sociològic des de molts punts de vista, el de partits polítics d’oposició franquista, les assemblees i vagues de fàbriques (aquí l’Eduard menciona amb la velocitat d’una base de dades un reguitzell de noms d’empreses…la Seat, Laforsa, la Harry Walker…), les lluites veïnals. Tot plegat ens condueix al recull de la memòria popular. Un bon exemple és la construcció de fons de memòria oral de treballadors que han fet CCOO, la Pegaso, la Maquinista. Estem passant del nivell dels homes preclars a les organitzacions preclares i d’aquí al carrer preclar.

 

És per això que volia centrar-me en la memòria popular des de les fonts orals, no volia parlar ni dels líders polítics ni les organitzacions, sinó de la gent del barri que es mobilitzava per demanar un semàfor i és en aquesta última baula de la Transició on jo m’hi he col·locat escrivint una novel·la omnívora. És quan te n’adones que allò no va ser tant modèlic i que va deixar algunes baules sense lligar i algunes de les mancances actuals venen d’allà.

 

No sé si s'entén aquesta idea dels tres nivells…

 

Capil·laritat?

Sí, hauríem d’anar cap aquests capil·lars del tercer nivell. És clar que tenen part del seu mèrit les ments preclares i també el PSUC o el Partit Comunista sense oblidar les organitzacions més radicals…però hem d’anar ca a una visió molt més capil·lar i que penso és el que estan fent molts historiadors i organitzacions recuperant la memòria oral i popular.

He consultat moltíssimes històries orals del fons CCOO i és un pou d’informació, de saviesa política i un pou de coneixement que no podem menystenir i és com aquella idea de Steven Spielberg de voler entrevistar a tots els supervivents de l’Holocaust.

 

Has viscut un procés de canvi dur: separar la vocació d’escriure de la necessitat de guanyar-se la vida. Quan ho vas veure clar?

Va ser un procés molt lent. Quan vaig publicar la meva última novel·la “L’últim dia abans de demà” tenia clar que un camí havia acabat i no volia seguir repetint les mateixes estratègies estilístiques i narratives que m’havien servit per publicar dos llibres de contes i quatre novel·les. No volia caure en el parany de no arriscar-se. Això ho vaig tenir molt clar des d’un primer moment. Però no surt com jo esperava, pensant que seria una etapa de guaret coincideix amb les conseqüències de la crisi econòmica de 2008 en que em vaig quedant sense drets, sense avançaments, sense royalties…i me n’adono d’una obvietat: un no pot ser escriptor professional i que era el meu objectiu des de nen. Jo volia un canvi des de la perspectiva literària però em vaig adonar que havia de canviar la meva mirada davant la vida. Vaig passar de ser escriptor a ser una persona que escriu, vaig tocar fons.

I és quan ve l’actuació del Romea, un moment epifànic gràcies a l’escriptor Enrique de Hériz i a qui està dedicat “1969”, és qui em fa canviar la mirada, i que no pots estar llepant-te les ferides i que malgrat tot és el moment de fer les coses d’una altre manera, ara és el moment d’escriure d’una altre manera i, parafrasejant un article de l’Enrique…tornes a tenir vint anys, tornes a escriure la primera novel·la… anem a escriure la novel·la salvatge…

Va ser un click. Era l’any 2015. I vaig recuperar la idea d’aquella novel·la pensada feia vint-i-cinc anys.

Aquest procés ha coincidit amb els bloquejos de l’escriptor dels que has fet dues actuacions al Teatre Romea. Molt pocs estarien tan disposats a mostrar-se de forma tan honesta i vulnerable. Com surt aquesta faceta teatral?

La novel·la la pensava fer en format convencional hibridant els estils de Dickens i Dos Passos, de tirada llarga i de personatges corals. Volia deixar de córrer els cent metres i fer una marató i…va fer fallida. És quan parlo amb Félix Riera, director de la Fundació Romea que em proposa de fer un projecte, una mena d’espectacle teatral basat en contes i amb música i dansa. Accepto i començo a preparar-lo. Quan ho tenia tot força avançat en Félix s’interessa per la meva situació professional i li explico que em trobo bloquejat amb el meu projecte de novel·la. En ple dinar em diu: “Eduard, el teu projecte no m’interessa, el veritable interès és que puguis explicar al teatre el teu bloqueig. Que un creador visqui estar aturat i bloquejat és el que crec que pot ser molt potent per explicar-ho al teatre. Et proposo que ens ho vinguis a explicar”

Havies fet teatre mai?

Mai. Però estic acostumat a parlar en públic i no m’incomodava pas sortir a un escenari davant cinc-centes persones. Una altra cosa és la idea que em semblava una animalada i un exercici d’onanisme sortir a contar les meves misèries. Ho consulto amb persones de confiança, entre d’elles la meva editora l’Eugènia Broggi i totes van coincidir en que era una bona idea i que em podia anar bé com a procés de reflexió. M’ho vaig estar pensant durant dies i mentrestant en Félix ja havia tancat dia i hora: 20 de gener de 2020. Ho vaig preparar bé per representar una reflexió literària de com un projecte literari fa fallida Un acte honest no exhibicionista. I va funcionar com un tro i com jo volia: que fos un acte literari.

En ple temporal Glòria i a l’avantsala de la pandèmia com va continuar tot?

Tancat a casa és quan començo a veure solucions. Rellegeixo, descobreixo noves lectures…i és quan neix el projecte 2. Deixo de banda la idea de novel·la tipus Dickens i exploro noves maneres de narrar introduint veus, ficció, documentació, metaliteratura…

Em torna a contactar en Félix (Romea) i em proposa d’explicar (online) en quin punt em trobava mig any després de l’actuació i penjo un vídeo d’uns deu minuts al web del Romea on poso de relleu aquells llibres que m’han ajudat a sortir del blogueig d’autors com Scuratti, Alexsièvich, Binet, etc.

 

Als pocs mesos em retrobo amb l’Eugènia i començo a explicar els nous textos  de la novel·la on hi havia (de nou) veus, ficció, documentació, metaliteratura…i de nou, m’he d’aturar. Hi ha massa artefacte i no funcionarà. El que sí veig és que tota la potència està només en les veus. És quan cau la ficció. Cau la metaliteratura. I caic jo també. Amb l’Eugènia ens adonem que la novel·la només és possible fer-la a través de les veus de les desenes de persones entrevistades, de les veus dels documents dels nombrosos arxius consultats que és la base documental.

 

En un món on l’escriptura es mou entre la història que s’explica des del punt de vista de la ficció o bé fets reals que només es poden explicar des de la ficció…. vas i amb tot el recull que has fet  de documentació, buidatge de premsa i entrevistes escrius una novel·la on no hi ha protagonistes, ni peripècia, ni trama convencional. La novel·la salvatge. Un salt calculat… o al buit?

El que volia era arriscar i buscar nous camins. És la idea del músic de jazz John Coltrane, començo en un punt i arribo el més lluny possible. encara que t’estrellis, encara que saltis al buit…aquest risc ha de ser inherent a l’acte creatiu. Ha de ser transgressor i la idea de la novel·la era aquesta cerca de noves maneres de narrar. La única manera de narrar una ciutat plural i en ebullició era defugir dels mecanismes narratius convencionals ja que allò que bullia no ho podies ficar en un motlle narratiu convencional. La potència de la novel·la havia de sorgir de les pròpies veus. El repte era agafar aquestes veus i encaixar-les de manera que generés la tensió narrativa que s’espera. Que cada peça es vincle amb la següent de manera fluida i emocional. Tota l’estructura i concatenació de veus, fets, fonts, temes l’anotava en una llibreta de manera gràfica.

Faig servir les veus per construir literatura no per defensar una hipòtesi. Jugo amb els contrastos i enllaços per generar l’efecte literari. Contrastos i enllaços entre veus. Entre dos plans de conflictes fico expressament una frontissa còmica per generar tensió-distensió emocional al lector. Hi ha una sèrie de recurrències com les sentències, informes policials o entrevistes a ciutadans antifranquistes anònims. I per exemple, aquesta entrevista la fragmento i apareix dividida en vàries parts del llibre i va apareixent com un ritornello o leit-motiv. Hi ha un objectiu narratiu no d’assaig històric, documental o historiogràfica. Oblidem-nos de les etiquetes i llegim el carrer, la vida, la fàbrica, la vaga, el carrer, l’institut, les octavetes, el discurs i deixa’t dur per l’ull de l’huracà. Llegeix per trobar no llegeixis buscant el vols trobar. Deixa’t dur.

 

Això es pot ensenyar a les escoles d’escriptura?

El meu objectiu com a professor d’escriptura és que els alumnes adquireixin eines i les sàpiguen aplicar. Que entenguin que cal disposar d’una caixa d’eines ben nodrida i per aconseguir-ho cal llegir molt i entendre el que es llegeix i jo els acompanyo en la construcció de la seva caixa d’eines. Un professor luthier que vaig conèixer el primer que ensenyava als alumnes no era ensenyar a fer un violí sinó l’estoig del violí, la caixa d’eines que ensenya Stephen King. Però el talent, la creació, el risc no ho puc ensenyar.

 

Representa doncs, un repte per el lector?

Tota lectura ha de ser un repte i tot llibre ha de representar una tensió per l'intel·lecte i això inclou que t’incomodi, t’exigeixi, t’estimuli i et qüestioni coses. El lector també s’ha d’arriscar i aventurar-se.

I ara què? Hi haurà per exemple un 1978?

El projecte té dificultats. He estat treballant sol 8 anys. És la condició de precarietat amb què treballa qui es dedica en aquest país a l’escriptura o a la recerca per posar uns exemples. Si llegeixes “No diguis res” de Patrick i veus els agraïments veus que aquest escriptor ha tingut un suport brutal a tots els nivells de col·laboradors i de xarxa i d’aquí l’èxit i la immensa qualitat del llibre. Per exemple només la transcripció les entrevistes que he fet es mesuren en centenars d’hores. Tinc dubtes sobre la continuïtat del projecte i el seu recorregut.

Jesús Sánchez