per Clara Darder El capitalisme se’ns menja i de quina manera. Tothom vol guanyar diners sense treva ni respecte pel que és essencial a la vida. Essencial, direu? Si, aquell respecte per les coses ben fetes, els espais tranquils i les cases boniques. Hi ha un sector de la població que tenen als ulls el símbol de l’euro a la pupilla. La majoria d’ells tenen diners però en volen mes. No perdonen l’essència de les coses, volen pedra allà on hi ha arbres i mal tracte dels espais on hi ha persones de sempre. Busquen enriquir-se sense demanar perdó. No els agrada el vell, ni la calma i menys les cases boniques. Per no parlar dels bells arbres que ens donen oxigen. Ells i elles volen pedra allà on hi ha verd. Se n’obliden de l’amabilitat i el bon tracte, i de la importància de la naturalesa per poder viure. Després estem els altres, els de l’essència de les coses ben fetes, les bones persones, les de sempre, que amb un bon somriure ho arreglem tot, els que ens agraden els espais tranquils i les cases boniques. També els vells arbres, els centenaris que sempre hem vist i els sentim una mica nostres. A Gràcia i a Sarrià com en altres vells barris que tenen cases boniques, i bells arbres, que sentim nostres, els homes i les dones de pedra ens els volen tirar. I què fer per aturar aquesta gentrificació acèrrima que no té compte ni amnistia per l’essència d’un poble que vol seguir vivint allà on va néixer? Com aturar aquestes persones que veuen bitllets de colors enlloc de verds arbres a les seves vides?