per Luis Ángel Fernádez Hermana No és el mateix retirar cotxes que cotxes en retirada. Aquest és el dilema que estem vivint des de fa alguns anys i, ara, els governs d’alguns països de la UE, o de ciutats asiàtiques, entre d’altres, han decidit sortir a la palestra amb mesures contra aquestes màquines emissores de substàncies no sol·licitades per l’ésser humà. La qüestió, com sempre, és: de què estem parlant? Els cotxes tenen una premsa activa preocupada perquè, a part que una bona quantitat de periodistes en posseeixen un, almenys, aquests permeten recaptar ingents quantitats de diners mesurant les seves emissions, més encara si aquestes emissions superen certs nivells i cal reduir-les canviant l’equipament, i molt més amb la sacsejada que rep la indústria i els centres urbans a partir del tremolor que pateixen els preus i els ciutadans gràcies a aquestes escalades. Però al cotxe com a contaminador de l’espai públic a causa del constant creixement de la superfície que ocupa ja no se li fica tanta mà. En els anys 70 vaig fer unes pràctiques per a la Arquitectural Association de Londres al Centre d’Investigació de London Transport, considerat llavors un dels més prestigiosos (i antics) del món. El primer cop va anar directe al front, el que ells anomenaven “Llei de Ferro de la circulació urbana”: Tot just s’obre una nova via al trànsit, es satura. Es manté, com demostra la dinàmica dels carrils laterals en qualsevol ciutat del planeta. Afegiria, a tot això, la creixent importància del màrqueting del que es diu enfront del que realment es fa. I si al que sigui d’ambdues postures se li afegeix el cognom de Canvi Climàtic, llavors tots drets i cantant himnes. Ningú gosarà faltar-li al respecte al sacerdot de torn que va mentir recolzat per tan sagrades paraules. Cada vegada som més i, per tant, necessitem més mitjans de transport. Per tant, és un assumpte que no requereix solucions de ciutats de postal, sinó solucions globals, concertades, consensuades a l’escala de totes les ciutats, grans mitjanes i petites, com una política de supervivència.