per Joan Vall K. Algú ha sentit parlar d’Onades sobre una roca deserta, El somni d’Alexandria, La increada consciència de la raça, de Mon mascle o El dia que va morir Marilyn? L’altre jorn passejant per les rodalia d’aquesta ciutat vaig entrar a una llibreria per veure novetats de cara a festes i vaig tenir la necessitat de preguntar per un dels meus ferms referents literaris de la infància, a part d’amic, Terenci. Algú encara demana llibres de Terenci Moix avui en dia?, va ser la meva pregunta. La resposta, innocentment poc esperada va ser: “No gaire”. Quina tristor que em va entrar. Les obres que “trencaven” el dia de Sant Jordi fent llargues cues perquè fossin signades pel seu autor a l’ oblit?, vaig pensar de primeres. Llibres de capçaleres per cinèfils com els de Els immortals del cinema ja no tenen vigència? Les universitats i les escoles de cinema, mínim d’aquí Catalunya, haurien de tenir un espai pel coneixement d’aquest autor. Conèixer en primera persona actors, directors, tant de Hollywood com nacionals amb la perspectiva i gràcia d’aquest autor sempre em va semblar impagable, original i fora del comú. Viatjar i capbussar-se per Egipte a la vora del riu Nil i les seves piràmides no tenia preu. Una clienta que va sentir la meva curiositat em va apuntar que aquest era un autor de senyores grans, com l’Antonio Gala. Curiosa reflexió i potser encertada. Si existeixen els clàssics de generacions de principis i mitjans de segle passat, existeixen els clàssics dels 60 als 90? Penso que sí. No sóc l’únic que ho veu. Des d’aquí reivindico la bona lectura, amena, fresca i amb gràcia que ens regalava el Gran Emperador Terenci.