per Ian Brossat, regidor d’Habitatge de l’Ajuntament de París París i Barcelona són metròpolis que han de fer front a l’augment dels preus del mercat immobiliari. Els preus de venda, com els de lloguer, han anat augmentant de manera regular durant els deu darrers anys, i aquesta situació amenaça allò que justament constitueix la identitat de les nostres ciutats, que és la diversitat social. Sense una intervenció dels poders públics, són les famílies de les classes populars i les classes mitjanes les que es veuen directament amenaçades: si ja no poden trobar habitatges a preus assequibles, estaran condemnades a marxar del centre de les metròpolis i a instal·lar-se a la perifèria. Jo em nego a acceptar-ho! Des de l’arribada de l’esquerra al poder, l’any 2001, París ha endegat una política d’habitatge ambiciosa i voluntarista que ja ha donat resultats. Cada any, des del 2014, es creen més de 7.000 nous habitatges socials en tots els barris de la ciutat, amb un preu mitjà del lloguer tres vegades més econòmic que el d’un lloguer privat. París compta, doncs, amb un 21% d’habitatges públics, on resideixen prop de 500.000 parisencs. És l’eina més eficaç perquè els homes i les dones que treballen a la ciutat puguin també viure-hi, i la millor resposta a la gentrificació. Però això no és tot. Després d’haver mantingut durant mesos un pols amb el Govern [de l’Estat francès], París ha aconseguit que es restableixi la regulació dels lloguers, que havia estat suspesa. Això permetrà regular els preus dels lloguers privats en una ciutat on la majoria de la població viu de lloguer, sovint ofegada per uns preus excessius. La regulació dels lloguers és una mesura indispensable per protegir el poder adquisitiu de les classes mitjanes que viuen a les nostres ciutats. Aquesta lluita per la diversitat social i el dret a l’habitatge no ha deixat d’evolucionar durant aquests darrers anys, especialment amb l’aparició de nous actors privats que contribueixen a l’augment dels preus i a l’especulació. És el cas d’Airbnb, que ha tingut conseqüències dramàtiques a París, el seu primer mercat mundial, on 20.000 habitatges han desaparegut en benefici de la multinacional. Aquesta «uberització» de l’espai urbà amenaça també la identitat de barris sencers de les nostres ciutats: els comerços de proximitat són substituïts per grans cadenes de botigues que podem trobar en totes les grans ciutats del món. Davant aquests atacs repetits contra el dret a la ciutat i contra el dret a l’habitatge, cal una resposta coordinada de les metròpolis, i això és el que dona sentit a la col·laboració entre París i Barcelona. Aquesta lluita s’ha de mantenir a escala europea, ja que no és normal que la Comissió Europea es posi de part de les multinacionals, que han esdevingut especialistes en frau fiscal, i contra els habitants de les ciutats, que veuen com augmenten els preus i com disminueix la seva qualitat de vida. És hora de tornar a situar els interessos de la població al centre dels reptes d’Europa, i sé que puc comptar amb Barcelona per unir la seva veu amb la de París i fer-se sentir en aquesta lluita.