per Valentina Baratti Aquesta setmana ha mort el gran director de cinema Bernardo Bertolucci. La seva pel·lícula internacionalment més coneguda és L’últim emperador, una obra mestra sense dubte. Malgrat tot, la més estimada per a mi de tota la seva producció ha estat Novecento. La vaig veure moltes vegades, sola o en companyia, d’adolescent i de més gran. I cada vegada trobava un element nou, un detall que em sorprenia. L’actuació magistral d’un jove i prim Depardieu, i d’un espontani De Niro, els representants d’una inconciliable lluita de classe, inseparables, antagonistes, i necessaris l’un a l’altre. A través del setè art, Bertolucci va aconseguir resumir un segle d’història italiana, i donar un enfocament original a la moralitat en els temps del feixisme. L’impressionant Donald Sutherland expressa plenament la impunitat i la ferocitat del poder cec de les dictadures. La magnífica Dominique Sanda, conduint a tota velocitat un cotxe de l’època, participa amb la seva mirada il·lusionada, al nou paradigma artístic del futurisme, on l’audàcia, la valentia, l’entusiasme i la fascinació per la lluita i la guerra estaven construint els pilars de la demagògia del règim.  Com a millor i acertat final: reduir els dolents de la pel·lícula en la quadra dels porcs, recoberts de femta, humiliats pels camperols que amb llençols vermells celebraven el final de la guerra. I una última imatge, la dels dos protagonistes ja grans, lluitant una vegada més, cansats i canosos, possiblement matant-se mútuament. Una pel·lícula sempre actual, recomanada per a tots aquells que vulguin aprendre mirant cinema.•