per Albert Balanzà

El primer aborigen que vaig conèixer quan vaig aterrar a Gràcia, aviat farà 25 anys i a banda de l’ancien combattant Jordi Gasull, molt probablement va ser Víctor Nubla, i va ser a través del malaurat Joan Tur, que aquest setembre farà 15 anys que se’n va anar. En aquells temps de la VilaWeb Vila de Gràcia prèvia a l’Independent, el Nubla ja era el nostre home de negre -després vindria la pipa- que ens parlava d’altres mons, d’avistaments ovni a la Vila, d’artefactes musicals a la sala d’actes del districte i del subsòl tel·lúric de la plaça del Raspall. Jo li ho confessava a l’Aleix Salvans fa uns dies: ara que he llegit Gestió del caos: escenes de la contracultura a Catalunya 1973-1992 (Angle, 2018) entenc el titular de l’entrevista que li vaig fer al Nubla en els primeríssims números del setmanari: “l’única solució per salvar Zeleste era cremar-lo”. El Nubla, a qui avui li ocupo l’espai d’aquesta columna que moltes vegades ha escrit ell, no era d’aquell món; ell era de L’Orquídea, i més tard del Mi Bar o de La Sal, on te’l podies trobar fent una cervesa a les tantes amb la regidora Teresa Sandoval. També els periodistes hem perdut aquest punt canalla que ens ajuda a entendre els dies i les nits. Aquests submons s’haurien d’explicar bé ara que alguns intel·lectuals de la contracultura demanen a les administracions passar per caixa per fer museus de material que, orgullosament, mai no hauria de sortir de les ombres. Mentrestant, el Nubla va tirant milles, tocant per tercer cop al Sónar en connexió amb Sergi Caballero, movent el seu adolorit maluc. Irreductible.