per Ernest Cauhé @ernestcauhe

Fa 40 anys vam començar a fer-nos petits. Per primera vegada a la història, almenys de la qual tenim dades fiables, els humans ens vam començar a fer petits. Fins llavors la progressió havia estat sempre ascendent. Els fills sempre eren de mitjana més alts que els pares, i aquests més alts que els avis. Els homes havien crescut 9 centímetres en 100 anys i les dones 8. I l’estirada més gran va ser entre els europeus. Els científics convenen que l’alçada humana ve designada per una combinació de factors, genètics i ambientals, com gairebé tot. De fet són 697 variants genètiques les que determinen la nostra altura. Però sens dubte, l’alçària dels homes i dones arreu del món ens expliquen moltes coses de les maneres de viure i les dades ens pinten un mapa de desenvolupament econòmic claríssim.

És a partir de l’any 1979 que es produeix l’anomalia. Tot i que els investigadors subratllen que no és necessàriament cert que a menys alçada, menys felicitat, la nostra estatura decreix des de fa 40 anys lentament però contínua, com volent-nos dir alguna cosa del nostre estil de vida. Pocs poden dubtar que els últims 4 decennis han estat de progrés econòmic i social, no només a casa nostra sinó arreu del planeta. Tots els principals indicadors marquen una evolució positiva. L’esperança de vida creix, s’han reduït els índex de mortalitat infantil, la renda per càpita evoluciona favorablement, les desigualtats en renda familiar, disminueixen amb el pas dels anys, més persones que mai viuen en règims (suposadament) democràtics, i els conflictes bèl·lics (sempre que no siguin zero ja en seran massa) declinen. Però l’estatura, no. La biometria ens parla i de moment no la sabem entendre.