per Pere Martí (@peremarticolom)

Hem tornat de vacances i tenim nous veïns al carrer. Uns s’han instal·lat en una antiga oficina bancària que va tancar fa mesos, després que els contribuents la rescatéssim amb els nostres diners i els seus directius s’enriquissin malgrat les pèrdues. És una família amb molts fills, que van amunt i avall recollint ferralla. La guarden a la caixa forta, com un tresor, i després la venen a preu de saldo en un drapaire majorista. No són d’aquí ni d’allà, perquè potser d’on són ja no existeix, ja no hi tenen casa i els seus familiars han mort en alguna guerra absurda.

Una altra família s’ha instal·lat en una antiga tintoreria, que va plegar perquè ja no queden camises d’oficinistes de la banca per planxar ni vestits italians per anar a treballar. Són una parella amb un fill. Una cortineta els dóna intimitat i per la porta només sobresurt una antena de televisió que els connecta a la falsa realitat del món. La seva, de realitat, no surt mai a la tele, només en forma d’estadística, dins la llista de persones que ho han perdut tot.

Encara uns tercers veïns s’han instal·lat en un local comercial que no recordo que hi havia perquè sempre l’he vist tancat, amb un cartell etern que deia es lloga però mai ningú ho feia. La família ha decidit ocupar-lo, malgrat que ni tan sols té aigua corrent. Per sort, hi ha una font a prop i durant la nit omplen desenes de garrafes per tenir aigua per beure, cuinar, dutxar-se i rentar la roba. Ho fan de nit, quan la gent ja està a casa mirant com van caient els rebuts de la hipoteca eterna o com el lloguer puja inversament proporcional als sous. Tenim nous veïns i no sabem qui són. Però em temo que cada vegada n’hi haurà més.