per Ernest Cauhé

La família viu una situació límit. D’aquelles èpoques en què les coses semblen torçades sense remei per alguna fatalitat del destí. I les situacions límit tenen aquell regust d’inici i de final a la vegada. La familia està a punt de ser desallotjada de casa amb un desnonament invisible. No sortiran ni a les estadístiques. I fa poques setmanes han tingut un dolorós daltabaix econòmic i emocional. Res que molta altra gent no hagi superat, però situació límit al capdavall.

Un dia apareix la bona gent. Quan menys s’ho esperaven. A través d’una família de l’escola, troben un habitatge molt més que digne. Els propietaris son un matrimoni “treballador de tota la vida” amb dues finques senceres entre el seu patrimoni. Fa molts anys que lloguen els seus pisos a preus justos. Amb l’objectiu que hi visquin famílies del barri. Van aprofitant les rendes per fer millores i acondicionar els pisos que encara tenen lliures i pendents de reformar. La família signa el contracte amb estupefacció, amb tanta confiança que no cal ni la trobada formal amb la propietat. Es muden de casa. I aquell mateix dia, la filla del matrimoni, a càrrec de la finca, passa la tarda al carrer, ajudant amb les caixes i la circulació dels vianants. Serà ella qui els repintarà el nou pis, i els farà els arranjaments necessaris. Els presenta els veïns, i la gent de la sabateria de sota, i l’italià amable de la botiga eco. I ells l’ajuden a ella a pujar un sofà a casa seva amb una politja mig mal muntada. Semblava impossible però l’entren per pati de llums i la finestra. Comparteixen una primera cervesa. I les coses torçades semblen anar redreçant-se. Almenys el barri fa una altra cara. És la bona gent, que ha sortit a canviar-la.