Estrabisme

per Jesús Sánchez

Unes poques etiquetes descriuen les actuals ideologies polítiques, socials o econòmiques: neoliberalisme, populisme, neofeixisme, nacionalisme, fonamentalisme democràtic… Tot i que amb una n’hi hauria prou: estrabisme. L’origen d’aquesta idea el trobem a l’obra del comediògraf llatí Tito Maccio Plauto: “Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit” (l’home és un llop per a l’home, i no és home, quan desconeix qui és l’altre).

És a dir: jo, primer. L’estrabisme és una actitud davant el món. Mirar cap a altra banda. Com s’identifica un estràbic? Llegeix al diari la darrera notícia de l’esquarterament d’una dona i passa pàgina ràpid per oblidar l’assumpte. Assisteix impassible al desnonament d’una parella octogenària del seu pis, que diu adéu al lloc on fa seixanta anys ballaven al saló de casa boleros d’Antonio Machín. Tampoc protesta si cal treballar hores extraordinàries sense remunerar.

És clar que les formes més sofisticades i estructurals d’estrabisme es corresponen amb el poder. Què va ser la Constitució sinó una forma d’estrabisme extrem? Es va mirar cap a una altra banda davant els crims de lesa humanitat del franquisme i els assassinats d’extrema dreta i forces de seguretat a la Transició. I el GAL? Creat per les clavegueres de l’executiu espanyol del PSOE, cap a on van mirar els seus votants, socialistes i obrers, mentre mataven desenes de persones en nom de la unitat d’Espanya? On era la consciència de classe? L’estrabisme també tria quina violència ha de condemnar. En nom de la democràcia, la violència és “un dels nostres”. Els estràbics ho son per voluntat pròpia, però tenen moments de lucidesa en que no pateixen estrabisme. Miren fixament la televisió consumint la violència que més els convé.

Tot i això, no sempre és una decisió voluntària. En el fons, és estràbic qui pot, no qui vol. Si no, pregunteu als que li han buidat un ull a les manifestacions en protesta per la sentència dels presos polítics, víctimes de l’ús il·legal d’armes de guerra prohibides a Catalunya. Deixar de mirar cap a altra banda pot costar molt car.