‘Mentre duri la guerra’

per Lluís Bou

Espanya ha estat construïda així, a garrotades portes endins, i aquesta és la seva identitat Mentre duri la guerra és una gran pel·lícula d’Alejandro Amenábar, perquè mostra com és en realitat Espanya, un projecte irreformable. Amenábar veu en Miguel de Unamuno l’essència del que hauria de ser un espanyol, un intel·lectual que aposta per l’ètica i s’enfronta a la dictadura des d’una posició revisionista. Ho escenifica en l’escena central en l’enfrontament entre Unamuno i el general Millán Astray a la Universitat de Salamanca.

La cèlebre frase “vèncer no és convèncer” que va pronunciar Unamuno mostra el drama de la història espanyola, que es limita a repetir la imatge de dues Espanyes enfrontades des de la guerra del Francès. Un relat que impossibilita qualsevol reforma en profunditat de l’Estat perquè al màxim que aspira és a arribar a un compromís intern.

Angela Merkel va visitar fa pocs dies el camp de concentració d’Auschwitz, a Polònia, i va demanar perdó per l’Holocaust nazi, reconeixent que va ser obra dels alemanys. A Espanya no és possible aquesta visió externa de la dictadura perquè el franquisme realment va vèncer i al final no hi va haver cap foc nou com el que es va fer a Alemanya després de la IIGM. Aquest fet és dramàtic i deixa en paper mullat el relat benintencionat d’Amenábar. Fa poc ho reconeixia l’historiador Ian Gibson: “El feixisme és a les venes de milions d’espanyols”. Això no té solució. Malgrat els lletraferits simpàtics de la Complutense, Espanya ha estat construïda així, a garrotades portes endins, i aquesta és la seva identitat.