per Ernest Cauhé @ernestcauhe

La felicitat és veure el fill controlar la pilota amb l’interior del peu per primera vegada. El miracle succeeix a Gal·la Placídia, un dia d’hivern amb alta concentració de partícules en suspensió. La mesura de l’estació de control, situada a la mateixa plaça, duplica el màxim permès per l’OMS, els 40 µg/m. Però no hi fa res, el detall tècnic ha fet aixecar a l’afició de l’estadi, que, aliena al microtxernòbil barceloní de cada dia, celebra amb olés cada nou gest futbolístic del petit, que s’ha negat a sortir de casa sense la samarreta de Messi posada. El pare, potser per primera vegada en molts dies, troba un cert sentit a la dèria d’engendrar. Potser no va ser tan mala idea. A fi de comptes, el Camp Nou és l’únic lloc on deu haver abraçat al seu propi progenitor, després del gol de Rivaldo de xilena, del de Romario al Madrid, del de Sergi Roberto al PSG.

I un parell de nanos ganàpies els proposen un partit amb la clàssica porteria reversible des d’arbre a paperera. I malgrat la desproporció, s’hi avenen. Costa trenar alguna passada, les parets són lliçó de l’any vinent. I l’asfalt de la plaça fa de mal caure. I perden aviat. I quan el joc està a punt de deixar de ser divertit el pare fa una finta doble que recorda a Michael Laudrup i l’objectiu de tota la tarda i de tota una vida sembla a tocar. Al nen, oblidant-se de les ensenyances del pare, no li cal l’interior del peu per controlar la pilota. Posa tota la ràbia, tot el cor, tota la seva tendra musculatura de 4 anys al servei d’un xut precís al primer toc, que llepa el pal i s’escola dins la presumpta porteria. El seu primer gol en partit oficial. Els ulls li espurnegen i tots dos es fonen en una gran abraçada.