per Ernest Cauhé @ernestcauhe

A l’assessor el pla li sembla bé. De fet no en té cap altre. Sí, convocaran eleccions. I el què hagi de venir, vindrà. A casa del rival polític i company de govern, un insigne diputat ha convençut a la resta que no hi havia altra sortida que aquest mal menor. És el mal menor de sempre. El de tornar la pilota als ciutadans.

I tornarà a engegar-se la maquinària. La indústria electoral. El de la impremta ja prepara la paperassa pel contracte milionari de les paperetes. Els de la productora, els pressupostos inflats per a l’spot electoral. El de l’enviament de propaganda ja torna a fregar-se les mans. Les ràdios i televisions ja han apartat l’única picossada disponible per a la cobertura d’enguany. Contractaran els 5 periodistes abnegats de sempre, que es repartiran els partits i es desviuran durant 15 dies per copiar i enganxar periodisme de declaracions. I la feina de l’equip de premsa dels partits i dels assessors tornarà a semblar tenir sentit durant uns dies. Enguany ja no en diran partit sinó espai polític. Segur que el concepte impactarà.

I començaran els balls de noms –més aviat de cognoms- per cobrir un poder que és a tocar. I es faran sopars (de duro) entre propis i estranys, per esgarrapar quatre simpaties i tal dia farà un any. I a cada vot, 0,75 cèntims. I a cada escó, uns 20 mil i escaig. I si aquesta vegada no toca, a la pròxima segur que serà. Perquè la pròxima ha de ser d’hora, que no s’avorreixin escriptors i tertulians. Tant se val qui ho paga: és una fàbrica de somnis aquesta indústria electoral.