per Jesús Sánchez @ciutatsatelite

La monarquia espanyola és poc menys que peculiar. Ara que tothom es posa mascareta i es renta les mans, a la monarquia se li cau la màscara i s’embruta les mans. És innegable la capacitat d’adaptació al medi d’aquesta institució al llarg dels anys però ara està profundament debilitada.

Desprès de l’escàndol de les obscures comissions del rei emèrit (amb el coneixement del rei Felip VI), una bona part de la societat frisa per veure’l foragitat del seu lloc de privilegi. I és aquí quan atenent a la Història només podem entendre que l’amnèsia a què hem sotmès el nostre passat té conseqüències, i és que no estem entenent el present. Els espanyols també han estat còmplices d’haver acceptat la monarquia com la garantia més convenient del poder deixant l’assumpció de la sobirania d’Espanya en el poble com un brindis al sol.

I ara em pregunto: en l’hipotètic cas que la crisi actual en tots els àmbits conduís a un escenari on es precipita la caiguda de la monarquia espanyola... estem segurs de tenir un pla prou madur i de consens sòlid que permetés l’establiment d’una República?

Ara per ara és improbable aquest escenari perquè el sacseig a tots els nivells és d’unes dimensions preocupants i els poders fàctics que són el suport del monarca tendiran com és lògic a protegir els seus interessos reculant a posicions conservadores i no permetrien que això succeís. Però també és veritat que l’alta volatilitat dels esdeveniments i que es donen les condicions de desafecció i cansament de cada cop més gent exclosa, pobra, violentada, precària i humiliada (i agents com l’independentisme) poden aparèixer els primers símptomes d’esclat social no necessàriament violent i estrènyer encara més un Estat ja de per sí apurat.

Ja veurem com acaba tot plegat, però la Història demostra que per un monarca no només calia ser demòcrata sinó que també era important semblar-ho.