per Valentina Baratti

Notícies, imatges i xifres recorren les pantalles, cada dia, inexorables. Darrera de cada número en vermell hi ha famílies senceres destrossades, que no poden plorar els seus morts. El contagi es pot propagar, encara que ja no hi hagi vida: el virus s’apodera del cos del malalt, amb increïble tenacitat. El micro s’ha apoderat del macro. L’invisible d’allò visible. Mentrestant, la natura s’ha acostat tímida a les ciutats i als seus ports. Els animals s’apropien de les places, abans trepitjades per humans poc atents i ocupats en esquivar l’un de l’altre. Els dofins neden pel canals de Venècia, on abans les góndoles portaven a hordes de turistes incrèduls davant tanta bellesa. Ara estem reclusos en les quatre parets, que alguns només veien quan arribaven després d’un dia laboral i després d’haver creuat la ciutat, tancats al metro o al trànsit. Els carrers buits de Barcelona ofereixen ara la idea de la quantitat d’espai que està dedicat a la mobilitat dels cotxes i de la quantitat d’espai per a la mobilitat de les bicis o dels vianants. Diuen que l’aire no ha estat tan net en un segle. Ha calgut que arribi un virus mortífer per adonar-nos del nostre estil de vida: fràgil, insostenible, ‘cortoplacista’. M’agradaria que abans que acabés aquest horror, perquè acabarà, hàgim entès la importància de la solidaritat, après més sobre nosaltres, llegit molts llibres, i mirat més enllà de la pantalla, cap a la finestra, cap al món real.