per Ernest Cauhé @ernestcauhe

Estimats vectors meus, potser quan llegiu aquesta carta ja sou a la universitat, o el que sigui que quedi d’ella. Ara en teniu 4 i 6 i no enteneu que heu quedat reduïts a un despersonalitzat factor de contagi. Però és que no hem muntat aquest món per a vosaltres. Quan escric això fa més de 30 dies que dormiu, jugueu, mengeu, apreneu junts les 24 hores del dia. Sense sortir de casa. Han tornat les curses d’ànsia pel passadís i hem descobert els dinars al balcó, amb taules i cadires miniatura. Tot i que tu, petit, ja has repetit algun migdia que no saps si has dinat i fa dies que se t’ha tornat a escapar el pipí, com per mostrar que alguna cosa no està anant bé. Tu, petita, mai has sabut contenir els nervis i el teu cos belluguet. I ara menys. Fots bots per casa com per fer saltar el parquet i la paret mitjanera i potser escapar-te. D’aquest pis i d’aquesta societat malalta, ara ja literalment i metafòrica.

Sabeu, la policia interroga a la gent que es fa abraçades al carrer i fins han multat algú per anar a comprar Nocilla. Què seriem sense les petites transgressions diàries, petits experts transgressors de la punyeta? L’altre dia vaig sortir a buscar pernilet del bo, teníem un mal dia. Hores després, la perdíem per sempre, la Maria Mercè de les nines i la tortuga. Heu considerat una injustícia no poder tornar a jugar a casa seva com havíem promès, i teniu tota la puta raó del món. 

Petita, tens les cames més llargues que quan tot va començar. Te les hem vist creixer en directe. Petit, quina imprudent alegria riure i celebrar junts la victòria en el primer videojoc de carreres. I com parleu dissenyant cabanes, construïnt monstres imaginaris. Ahir, després dels crits d’anar a dormir, vau explicar-vos fluixet un conte. No heu tingut ni una sola queixa. I sí unes vacances plegats a casa. Una lliçó vostra d’adaptació al canvi, ara que el canvi truca amb força a la porta.