101 dies

per Ernest Cauhé (@ernestcauhe)

En tota la nostra vida mai havíen passat tants dies. Sense veure’ns d’aprop, sense abraçar-nos. Ni quan vaig marxar a Austràlia, ni quan has fet algun dels teus viatges per estalviar. Ha hagut de venir una pandèmia global per separar-nos per decret i com sempre tu li has posat emoció extra a l’aventura, amb dies de navegar sense rumb, amb vols d’última hora. Però el cert és que hem passat el gruix dels dies d’aquest confinament duríssim a 8 quilòmetres de distància, un abisme per les absurdes fronteres de la normativa. Quina norma pot impedir-te estimar una mare? Com es mesura en graus de risc la visita a qui t’ha donat la vida? He imaginat mil i una vegades el moment de retrobar-nos. Podrem estalviar-nos l’abraçada? Volem viure un dia més sense abraçades? Crec que tots dos coincidim en la resposta. Convindrem que aquest 2020 ens està posant a prova. Pocs saben de quina manera. Que la vida era fràgil ja ho sabíem, tu ens han ensenyat a viure com si fos l’últim dia. Ara hem après a tornar-te, en una proporció ínfima, 39 anys sencers de cures. Quan t’he intuït perduda davant la càmera, he intentat insuflar-te dosis d’optimisme realista. Quan t’he sabut trista, no saps les llàgrimes que m’han caigut mentre compartíem silenci a les trucades. Pot la por canviar la història de l’espècie humana? Per què a la notícies no en parlen, de l’amor cap a la mare? Dilluns farà 101 dies. I que caiguin les fronteres perquè d’aquí no passa.